El text de l’evangeli d’aquest diumenge (Mc 12,38-44), pràcticament a les acaballes de l’any litúrgic, ens posa davant dels ulls i del cor, dues escenes a manera de díptic, dues actituds que no ens són desconegudes, reprovable la primera i lloable la segona. Jesús és al Temple instruint una “gran gentada que l’escolta de bon grat” (Mc 12,37b). En aquesta ocasió, la instrucció reclama l’observació dels qui l’envolten.
En la primera escena Jesús posa en alerta els oients: “Aneu amb compte amb els mestres de la Llei.” Alerta amb l’actitud d’aquells que es vanaglorien d’un fals prestigi institucional, passejant-se amb llargues vestidures, reclamant l’atenció i admiració dels senzills del poble que, reconeixent-los autoritat, els ofereixen ocupar els primers llocs a les sinagogues i en els banquets. Jesús posa en evidència la falsedat d’aquell prestigi aparent. És fingit i amaga un cor eixorc per què, de facto, aquells mestres de la Llei “devoren els béns de les vídues i fan veure que preguen llargament”. Pel seu capteniment “seran judicats amb més rigor”, sentencia Jesús.
En la segona escena, Jesús és al Temple assegut “davant la sala del tresor mirant com la gent tirava diners”. Gent de tota l’escala social, entre les quals, les viudes, que a Israel per la pèrdua del marit esdevenien desemparades, mancades de recursos. Jesús observa que “molts rics hi tiraven molt”, aquest fet no li crida l’atenció. En canvi, sí que el commou una “viuda pobra” que hi tira “dues petites monedes de coure”. En aquest cas, el Mestre reclama l’atenció dels deixebles. La seva observació és profunda, perquè no esbrina el valor de les aportacions, sinó quin és l’impuls, la intenció interior que les genera, per això conclou que l’aportació de la viuda pobra és superior a la de tots els altres!, perquè “tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per viure”. Quin contrast!, el que relliga les dues escenes: mestres de la Llei que empobreixen les viudes i fan veure que preguen; i una viuda que ho dona tot perquè se sap emparada per Déu.
El missatge de Jesús reclama un cop més la nostra atenció. Una atenció posada en el més íntim de nosaltres, en el cor, “d’on surten les intencions dolentes” (Mc 7,21), però també les bones! No ens en refiem. No donem cabuda en el nostre interior a l’orgull, la cobdícia, ni a la hipocresia. Donem-l’hi tota al despreniment, la humilitat i la sinceritat.
