Jesucrist ha ressuscitat d’entre els morts i ha pujat a la dreta del poder de Déu segons la carn, en glòria i majestat. La humanitat ha començat a conèixer la meta definitiva a la qual Déu Pare ens ha cridat: la comunió de vida i amor en Ell mateix per Crist i per l’Esperit Sant. Aquesta vocació marca el ritme i el pols de la nostra existència.

L’evangeli d’avui, però, ens proposa un repte de la nostra condició actual: mentre Déu no acompleix totalment la seva promesa, com hem de viure aquí? Aquest mateix evangeli ens hi dona la resposta, una resposta triple.

La primera és bíblica, rica en detalls, solemne. És gairebé ancestral: amb una sèrie d’evocacions de l’Antic Testament, ens dibuixa un univers en plena ebullició que se somou amb la vinguda gloriosa i impactant del Fill de l’home, Jesucrist, que remourà tota cosa creada per convocar els fidels a la seva presència. És una descripció d’esperança i força, la descripció que ens fa Jesús mateix. Però podria induir a la por pel caràcter excessivament esclatant de la descripció o a despistar-nos, a causa de l’excessiva retòrica.

La segona resposta és didàctica i planera: la figuera i l’anunci de l’estiu amb la tendror de les branques i la fulla primerenca. Els signes bíblics i solemnes que Jesucrist ens aporta són indicadors que s’han de viure amb la saviesa de l’Esperit Sant. Jesús ens convida a l’esperança, que consisteix en el discerniment de l’amor de Déu provident i la focalització de les forces espirituals en la joia pel retorn d’un Déu que ens acompanya en el camí d’aquesta vida.

La tercera i darrera resposta és una crida, una exhortació, un aclariment: la vinguda definitiva de Jesús no és qüestió de rellotge ni calendari. No cal preguntar el quan: és una qüestió d’esperit, de disposició anímica, de consciència. És un tema d’esperança. L’esperança és la virtut que ens infon Déu mateix en l’ànima per assaborir com a pelegrins allò que la fe ens promet i que acollim per l’autoritat i l’amor revelat d’un Déu que ens estima. Restem atents, amatents, diligents, amb la confiança, els sagraments, el testimoniatge personal i la convivència amb Déu per la pregària. Així podrem veure allò que tants Pares en la fe van anhelar i viure allò que els nostres avantpassats van desitjar: la plena possessió de Déu, en qui creiem, esperem i estimem, gràcies a Jesús.