M’ha deixat encisada una de les frases de l’última encíclica del nostre estimat papa Francesc, Dilexit nos.
Aquest verb va entrar en el meu bagatge cultural quan era molt jove. “Intuitus eum et dilexit eum” va ser una de les primeres frases de l’evangeli de Marc que em van enamorar. Les que explica una crida vocacional amb dos verbs que m’encisaven: “intuitus”, que és mirar, però amb amor, penetració en l’ànima de la persona. I “dilexit”, un amor profund i capaç de veure, d’intuir més enllà.
Precisament ara, quan gairebé obsessiona una possibilitat molt potent de la “intel·ligència artificial”, el Papa parla de salvaguardar allò tan humà com és la poesia i l’amor. Paraula i cor. La paraula que té tanta força en l’ésser humà que és “el principi”, perquè “en el principi va ser la Paraula, i la Paraula es va fer home i va posar la seva estada entre nosaltres”.
Els que hem tingut la sort de créixer amb aquest convenciment i aquest goig interior que la Paraula és el començament de tot i que va ser aquesta Paraula la que es va incloure en la nostra vida terrenal, podem albirar el que és aquest amor profund en primera persona: “Dilexit me.”
M’agrada que, juntament amb aquest amor que té sovint molt de lliurament i de sacrifici, el Papa parli de poesia, tan oblidada en aquestes manifestacions més d’erotisme que no pas d’amor. Els poemes bíblics de l’amor, malgrat que amb moltes notes eròtiques, desprenen unes característiques d’autèntica donació humana i divina al mateix temps. Precisament per haver conjuminat poesia i amor.
Que en un document tan “seriós” i a vegades poc intel·ligible per a molts, com és una encíclica, quedin tan clarament necessaris en l’ésser humà aquestes dues paraules com són poesia i amor em produeix una gran alegria.
