Un dels dies que em tocava torn al tanatori anaven una mica justos de temps. Forçant el temps de durada de les cerimònies i amb la persona de protocol bastant sobrepassada per la càrrega de feina, va fer entrar el fèretre a la capella abans que el celebrant estigués preparat, com aquell que va a preu fet. En aquests casos en què tothom corre cal imprimir precisament calma, tant per respecte a la família que està vivint un moment únic, com a les formes litúrgiques —és un gest significatiu que el celebrant rebi el difunt.
En aquests casos en què tothom corre cal imprimir precisament calma, tant per respecte a la família que està vivint un moment únic, com a les formes litúrgiques
Amb la intenció de posar calma, doncs, no només ens vam prendre el temps per resar pausadament, sinó que en acabar el respons, cosa que no faig mai, vaig afegir les lletanies com si fos la processó al cementiri. De fet, la cerimònia només va durar uns minuts més, però va ser una grata sorpresa (la família va donar les gràcies per la pregària a la noia de protocol i aquesta més calmada ens ho va fer arribar).
Què és el que va passar? Les lletanies van ser ocasió que tothom participés amb la resposta —una frase curta i senzilla— donant un sentit de comunitat que prega al bon Déu pel nostre germà difunt. La mateixa assemblea, a la invitació de resar el parenostre, només van respondre cinc o sis persones, del gairebé centenar que hi havia. En canvi, les lletanies van ser resades per la majoria.
Les lletanies van ser ocasió que tothom participés amb la resposta donant un sentit de comunitat que prega al bon Déu pel nostre germà difunt
Als tanatoris simplifiquem al màxim el ritu «adaptant-nos» a les circumstàncies. Difícilment fem l’estació a la casa del difunt, o sala de vetlla, ni la processó a l’església, ni la processó al cementiri ni l’últim adeu al cos del difunt, i cada vegada més es deixa de celebrar la missa exequial a la parròquia.
M’he permès fer una petita anàlisi dels aspectes catequètics i vivencials que suposa el res o el cant de les lletanies.
Hi ha sobretot dos aspectes importants. El pas de la vida a la mort, i en cristià de la mort a la vida, expressant el misteri pasqual; i l’altre és l’aspecte comunitari, el qual malauradament es va perdent.
De la vida a la mort i de la mort a la Vida: la centralitat de Déu en el misteri de mort i resurrecció. Per a molts, fins i tot catòlics, està en crisi la vida eterna, el món nou al qual Jesús ens ha obert les portes. Els sants són membres de l’Església celeste, els evoquem perquè rebin a la seva companyia el difunt que encomanem. Amb les lletanies estem fixant la idea del cel, la Jerusalem celestial.
Els sants són membres de l’Església celeste, els evoquem perquè rebin a la seva companyia el difunt que encomanem
Des del punt de vista del dol, ajuda a fer el comiat de la persona que enterrem en tant que la deixem amb els sants que la condueixen cap al Senyor. La litúrgia en la seva forma i sentit ajuda a viure el pas de la mort a la Vida. Conforta, enmig del dolor, quan el familiar ens diu que el Senyor l’ha cridat.
El segon aspecte de la pregària litànica i de la litúrgia exequial és el valor de la «tribu», de la comunitat. El mal de la solitud propi del nostre món, on va en augment el nombre de persones que moren soles. I també van proliferant els enterraments sense cerimònia. Segons dades de les tres empreses funeràries del cinturó de Barcelona a les quals tenim accés, sí que podem dir que hi ha una tendència a l’alça incrementada pels serveis que fan sala de vetlla però no cerimònia, que oscil·len segons l’empresa funerària entre un cinc i un deu per cent del total de serveis.
A les exèquies acostuma a venir gent vinculada al difunt o a la seva família, alguns dels quals no es coneixen entre ells o bé els coneguts fa temps que no es veuen. És una magnífica ocasió de viure el ser comunitat. La paraula «església» vol dir assemblea. Això es fa significatiu si aconseguim resar o cantar junts. Si bé alguns no fan el senyal de la creu a l’inici, encara fan els gestos corporals d’aixecar-se o seure.
La paraula «església» vol dir assemblea. Això es fa significatiu si aconseguim resar o cantar junts
També podem afegir la personalització de la pregària incorporant els sants més familiars per a aquella família, començant pel patró del difunt, el patró del seu poble, el patró de la parròquia a la qual pertanyia al difunt, els sants que aquella família solia celebrar i aquells que puguin ser significatius en aquell moment.
El lloc on posar-les a la pregària, que assenyala el ritual i té ple sentit, és a la processó cap al cementiri. Per tant, per ressaltar el sentit de comiat es poden fer al final de tot quan la família o el celebrant han donat les gràcies a l’assemblea per la seva assistència i pregària. Així es posa de manifest l’adeu al difunt per part de l’Església de la terra i l’acollida a l’Església del cel.
