Als seus 17 anys, Mar Soriano Marfà vol unir-se a la lluita per la dignitat de les persones, d’aquí que somiï treballar a l’ONU. Aquesta estudiant de 2n de Batxillerat del Col·legi P. Damià de Barcelona ha fet el seu treball de recerca sobre les persones sense llar. Es troba en la final de Beques Europa que selecciona 50 joves que volen canviar el món.
Tot va començar en el teu voluntariat al menjador de Maria Reina. Què porta una jove a «enganxar-se» amb tantes ganes a les persones sense llar?
Vaig començar 4t d’ESO. Només amb unes hores servint menjar se’m van obrir els ulls a un món que desconeixia. Em vaig adonar que aquella gent eren persones amb esperança i a les quals podia ajudar.
Després del treball de recerca, diries que la ciutat de Barcelona és solidària?
Barcelona és oberta, solidària i mira d’integrar els més necessitats. A aquesta conclusió, he d’afegir-hi un «però». Hi ha moltíssimes ajudes per assistir la gent sense llar, el problema és que això no implica que dormi menys gent al ras. Cal eficàcia, garantir la sortida del carrer, polítiques contra la pèrdua dels drets humans.
Com és el perfil dels destinataris amb els quals cada divendres a la nit fas el teu voluntariat?
Vaig a Sant Llàtzer, on els voluntaris de Sant’Egidio donem un sopar per als nostres amics del carrer. Una ruta ens porta fins al Miguel, la Luana, el Manel i altres que viuen en condicions dures. Són molt diferents i els han pres la dignitat. Ens hi apropem amb l’entrepà o el suc per coneixe’ls. No podem canviar la seva situació, però sí que podem ser amics.
Hi ha cap història d’alguna persona sense llar que t’hagi ressonat especialment?
La d’una dona sola en un caixer obert. Ens hi vam apropar i li vam preguntar com estava i què li havia passat. Els seus ulls es van entristir i vaig veure en el seu rostre una gran sensació de temor. Aquella nit em vaig adonar del que se sent dormint al carrer.
Ets una jove somiadora. Com transmetries a altres joves la teva passió perquè, com indica una campanya de sensibilització, «imaginar un 2015 sense ningú al carrer»?
Cal un moviment supramunicipal i una conscienciació global. Això no significa que cadascun de nosaltres no haguem d’ajudar, al contrari. Com deia Gandhi, cal viure més senzillament ajudant els altres perquè, senzillament, altres puguin viure.
