La basílica de Santa Maria de Montserrat ha acollit la Missa funeral de cos present per l’ànima de Josep Massot, monjo benedictí i director de Publicacions de l’Abadia de Montserrat des de fa més de 50 anys.

La celebració, presidida pel prior del Monestir, Bernat Juliol, perquè l’abat, Manel Gasch, està confinat en haver donat positiu per Covid, ha combinat la sobrietat del record a un difunt amb l’esperança i el reconeixement del seu testimoni.

 “El P. Josep Massot i Muntaner ha estat un gran testimoni d’aquest cant a la vida que representa la fe”, ha destacar el prior de Montserrat en l’homilia. “Va viure amb joia i felicitat la seva vocació cristiana i monàstica. Va treballar incansablement per l’expressió més sublim de l’ànima d’un poble: la seva llengua i la seva literatura. Va estudiar amb profunditat la nostra història per a saber d’on veníem i per a poder intuir els viaranys que el futur ens deparava. Però una cosa va ser la que va unificar totes aquestes dimensions de la seva vida: Montserrat. Ser monjo d’aquest monestir no va ser quelcom de més en la seva vida i la seva obra sinó que va ser l’eix que va donar sentit i que va inspirar tot el seu llegat ingent.”

“Ser monjo d’aquest monestir no va ser quelcom de més en la seva vida i la seva obra sinó que va ser l’eix que va donar sentit i que va inspirar tot el seu llegat ingent”

En l’homilia, el pare Juliol també ha recordat que “el P. Josep Massot va ser un amant de la paraula: sí, un amant de la paraula humana, però sobretot un amant de la Paraula divina. Ja des de l’antiguitat, el Crist és anomenat Logos (paraula), o Verbum en llatí. Ben conegut és el principi de l’evangeli segons sant Joan: «Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu». Perquè la fe cristiana està íntimament relacionada amb la raó, amb el logos. El cristià ha de viure sempre com si volés amb dues ales: la fe i la raó. La fe sense la raó esdevé fonamentalisme i barbàrie. La raó sense la fe esdevé miop, incapaç d’arribar a les alçades de l’autèntica veritat. Les dues es necessiten, les dues es fecunden mútuament. La Paraula divina i la paraula humana segueixen la mateixa relació: es reclamen l’una a l’altra per a poder assolir la plenitud.”

Missa exequial pel pare Massot, celebrada dimarts 26 a la basílica de Santa Maria de Montserrat. Foto: Agència de Notícies Flama

Al servei de la cultura

La matinada del 24 d’abril va morir el P. Josep Massot al monestir de Santa Maria de Montserrat. Tenia vuitanta anys, en feia cinquanta-set que era monjo i cinquanta que era sacerdot. El funeral, presidit pel P. Manel Gasch, abat de Montserrat, serà dimarts vinent, 26 d’abril, a les 10.45 hores.

Josep Massot i Muntaner va néixer a Palma el 3 de novembre del 1941. Monjo benedictí, va ser un rellevant filòleg, historiador i assagista. Era director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat des de l’any 1971.

Va estudiar Filologia romànica a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar el 1963, i va ampliar els seus estudis de Filosofia i Teologia a Alemanya. També es va formar de manera clandestina als Estudis Universitaris Catalans de l’Institut d’Estudis Catalans.

L’any 1962 va ingressar a l’orde benedictí del monestir de Montserrat i va ser ordenat de prevere el 1972. Va ser un dels monjos que va acompanyar la tancada d’intel·lectuals a Montserrat el 1970, germen de l’Assemblea de Catalunya.

Entre el 1970 i el 1973 va donar classes a la Universitat de Barcelona i, a partir del 1973, va ser nomenat secretari de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Va col·laborar amb la Gran Enciclopèdia Catalana i va dirigir el Diccionari de Literatura Catalana del 1977 al 1979, any de la seva publicació.

Membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, era conservador del fons de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i fundador de la Societat Catalana de Llengua i Literatura.

L’any 1996 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 1997 amb el Premi Nacional de Cultura Popular, concedit per la Generalitat de Catalunya. El 1994 va obtenir el premi Crítica Serra d’Or de Recerca en Humanitats. El 2012 se li va atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.