Aquests dies de pandèmia tots hem hagut de reconèixer la pròpia incapacitat per salvar-nos del virus individualment. Tots ens necessitem a tots. I tots necessitem d’uns investigadors que trobin com més aviat millor la vacuna. Una cosa semblant passa amb la salvació que ens ve de Jesucrist: cal començar per reconèixer la pròpia incapacitat per autosalvar-nos. Per això, en la verbalització dirigida a Jesucrist propasada en l’exercici anterior, el primer pas és “reconec que jo sol/a no me’n puc sortir ni en l’alliberament de la meva tendència dominant, ni en la recerca de la felicitat”

Des d’una mentalitat racionalista semblaria que això no és necessari, que ja es dona per pressuposat, que no cal haver de dir-ho verbalment, però l’experiència i el sentit més sensorial, realista i pràctic de la condició humana ens fa veure que sí que té la seva importància la verbalització explícita d’aquest reconeixement. Val la pena tenir-ho en compte i praticar-ho.

. Proposta B. Demanar a l’Esperit Sant el do de reconèixer la radical incapacitat per autosalvar-nos (ni per la intel·ligència, ni per la voluntat, ni per l’altruisme…)

. Proposta A. Llegir al propri òrgan (jo) interior a poc a poc la verbalització de l’exercici 45, tot esperant rebre una reacció interior

. Proposta B. Dir la verbalització dirigida a Jesucrist amb voluntat de creure que és veritat el que s’hi diu i amb una especial atenció a les primeres frases

Aquests exercicis han acabat, de fet, amb la proposta de verbalització adreçada a Jesucrist en l’exercici 45. Es recomana vivament repetir-la com un eco durant uns dies, ja sigui en lectura receptiva o en dicció confiada.

Jesús, reconec que jo sol/a no me’n puc sortir ni en l’alliberament de la meva tendència dominant, ni en la recerca de la felicitat solidari/ària de tots els qui pateixen de tantes formes; renuncio a buscar la salvació per altres camins (poder, plaer, prestigi, diners, altres religions, esoterisme…) i t’accepto a Tu com a únic salvador de la meva vida.

Crec (augmenta la meva fe) que fent-te un de nosaltres, morint en creu, ressuscitant i donant-nos l’Esperit Sant, has assumit totes les meves debilitats, tendències negatives, errors i pecats, m’has rescatat de l’esclavatge del mal i de la mort, i m’ofereixes la possibilitat real d’experimentar l’abraçada amorosa del Pare i dels germans, ja ara i per sempre.

Entra en el meu cor, dona’m l’Aigua viva de l’Esperit Sant, perdona la meva resistència a Tu i la meva complicitat amb el mal; deixa’m sentir l’abraçada del Pare i dels germans i l’Amor i la Pau que tant desitjo; posa ordre en totes les àrees de la meva vida, i ajuda’m a seguir amb coherència i fidelitat aquest camí d’amistat amb Tu que ara (re-)començo.

Amén

(Nota: en els cinc propers exercicis s’explicaran el sentit i les raons d’aquesta verbalització. Es recomana llegir-la i/o dir-la en els propers dies)

Aquests dies de confinament, en els diàlegs amb els pares, nets i fills, potser amb més espontaneïtat, hem verbalitzat allò que abans del Covid-19 ens costava més verbalitzar: “T’estimo molt.” Per què ens costa tant verbalitzar aquests sentiments? Hi ha un tòpic racionalista segons el qual si jo ja tinc dins meu una idea clara (“Estimo els pares”) no cal que la digui exteriorment. La verbalització exterior seria, segons aquesta concepció intel·lectualista, una externalitat totalment accessòria, pròpiament no necessària.

A la contra d’aquesta forma de pensar, herència de la il·lustració del segle XVIII, la millor filosofia al llarg del segle XX s’ha dedicat a mostrar que l’ésser humà, abans que idea, és esdeveniment, “Ereignis” que diria Heidegger, o “action” que diria abans Blondel. Això vol dir que els pensaments són posteriors respecte d’una afectació primera fonamental de la persona (J. M. Esquirol).

En aquesta línia de consideració fenomenològica la paraula no és sempre l’expressió d’un pensament sinó que en ocasions és l’acció de la voluntat que propicia el pensament. Allò que diem fa que sigui real allò que pensem. “He parlat i per això he cregut”, diu Carles Riba a la introducció a la eva obra poètica.

. Relaxació habitual

. Proposta A. Repetir-se interiorment: “Vull poder recordar ocasions concretes de la vida en què la paraula ha sigut decisiva, per a bé o per a mal, en la configuració d’una realitat determinada”

. Proposta B. Demanar a l’Esperit Sant el do de poder recordar ocasions concretes de la meva vida en què la paraula per a bé o per a mal ha sigut decisiva en la configuració d’una realitat determinada

. Preguntar al meu òrgan (jo) interior en quins moments de la meva vida una paraula ha sigut decisiva, per a bé o per a mal: un consell donat a un amic, una discussió en una sobretaula entre germans o amics, una declaració d’amor demanant iniciar un prometatge, una declaració en un judici o davant d’un notari…

. Proposta. Repetir-se interiorment: “Vull estar ben obert/a a rebre l’exercici de demà: una verbalització dirigida a Jesucrist que escoltaré amb respecte i atenció com a minim com si escoltés un text sagrat budista o musulmà”

Ho hem sentit repetides vegades aquests dies: “El que volem és poder-nos tocar!” Ves quin gir ha provocat aquest petit i pervers virus. Un gir de 180 graus en la mentalitat moderna racionalista menyspreadora del cos i de la sensorialitat. Potser ara algunes coses de la religió i del cristianisme en concret no sonaran tan rares, infantils o premodernes.

“Preneu i mengeu-ne tots: Això és el meu cos entregat per vosaltres. Feu això que és el meu memorial” (Paraules sobre el pa a l’Eucaristia / missa). “Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No sigues incrèdul, sigues creient” (Jesús ressuscitat a Tomàs, Evangeli de Joan, capítol 20, verset 27).

Ben pensat, si als humans ens importa tant el tacte, el tocar-nos, per què ha de ser infantil o premoderna una religió que posa el seu moment més àlgid de comunió amb la divinitat en el fet de tocar i menjar un tros de pa?

. Relaxació habitual

. Proposta A. Repetir-se interiorment: “Vull estar ben obert/a a considerar sense prejudicis la proposta cristiana d’un Déu que es fa humà per comunicar-se amb els humans de manera humana: parlant i tocant”

. Proposta B. Demanar a l’Esperit Sant el do de reconciliar-se amb aquells aspectes del cristianisme més difícils d’entendre des d’un punt de vista racionalista com són la presència de Déu en unes paraules (Evangeli) i en uns gestos ritualitzats (sagraments)

. Fer passar davant del propi òrgan (jo) interior les imatges de Jesús que toca i cura malalts, que abraça infants, que es deixa ungir els peus per una dona, que pren un pa i diu: “Preneu i mengeu, això és el meu cos entregat per vosatres.” Esperar quina resposta arriba des del més fons del jo.

. Diàleg espontani amb Déu Pare, amb Jesucrist, sobre la meravella de l’Encarnació i com ens afecta i ens porta sentit i salvació

El que més ens costa aquests dies de dur confinament és no poder abraçar els fills, els néts, els pares, els avis, la pròpia parella. I molt més encara, no poder entrènyer-los la mà en el moment de l’agonia. Amb quina força i amb quin realisme tan cruel se’ns imposa la necessitat d’abraçar i de ser abraçats per aquelles i aquells als quals ens uneix el vincle de la paternitat/maternitat, de la filiació, de l’esponsalitat o de la germanor. Per què és tan potent aquest vincle, per a bé i per a mal? Què ho fa que ens afecti tant i de forma tan visceral? L’abraçada en la intimitat és el punt àlgid de l’èxtasi, de la sortida positiva d’un mateix.

Si això és així, per què quan entrem en el terreny de la religió tenim recels davant la imatge d’un Déu “pare/mare” que ens abraça? Per què hauria de ser més seriós o moralment superior un Déu “Gran Buit” o un Déu “Gran Tot” on ens fusionaríem fins a perdre la pròpia individualitat, o un Déu “Energia Impersonal”… tot abans que un Déu que abraça i que vol ser abraçat almenys en la seva humanitat encarnada?

. Proposta A. Repetir-se interiorment: “Vull estar ben obert/a a considerar la possibilitat d’un Déu que ens abraça i que vol ser abraçat”

. Proposta B. Demanar a l’Esperit Sant el do de tenir la certesa i l’experiència de l’abraçada personal de Déu Pare en el seu Fill Jesús per mitjà de l’Esperit

. Fer passar davant del propi òrgan (jo) interior i imaginar l’escena que relaten aquests fragments de l’Evangeli, i esperar a veure com reacciona. “I, després d’abraçar-los, els beneïa tot imposant-los les mans” (Jesús i els infants a l’Evangeli de Marc, capítol 10, verset 16). “Tot d’una Jesús els va sortir al pas i els digué: Déu vos guard. Elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i el van adorar” (Jesús ressuscitat s’apareix a les dones, a l’Evangeli de Mateu, cap 28, verset 9)

. Diàleg espontani amb el Pare, amb Jesús, sobre el desig de ser abraçats per Ell i de poder-lo abraçar en una dolça intimitat

La paraula “entusiasme” ve del grec “enthousiasmós”, derivat d’en-tous, format per “en”, dins, i “Theus”, Déu. O sigui que entusiasmar-se vol dir entrar dins l’esfera del diví, de Déu. I en efecte, els éssers humans estem fets per entusiasmar-nos, és a dir, per vibrar amb alguna cosa gran, divina. Per això no en tenim prou amb treballar, reproduir-nos, menjar, beure i dormir. Necessitem desbordar-nos. Necessitem fer alguna cosa en excés. Sí, som éssers excessius. Necessitem sortir de nosaltres mateixos. Sí, som éssers paradoxals: desitgem amb totes les forces alguna cosa que està fora de nosaltres matrixes. Per a uns pot ser com un defecte de fabricatie per l’atzar; per a d’altres, un regal del Creador.

Per això maldem per sortir de nosaltres mateixos. Però ull! Perquè hi ha una sortida positiva, l’”ex-stasis” (en l’amistat, l’amor, la solidaritat, la música, la religió) i la sortida negativa, autodestructiva, el “vertigen” (en el poder, la violència, la droga, l’alcohol).

. Relaxació habitual

. Proposta A. Repetir-se interiorment: “Vull reconèixer amb sinceritat la meva tendència a adorar coses, persones, moments, institucions…”

. Proposta B. Demanar a l’Esperit Sant poder reconèixer els propis mecanismes d’adoració

. Planteja al teu òrgan interior: a) En quins moments o ocasions t’exaltes o t’entusiasmes més (en l’amor, la feina, la política, el futbol, l’òpera, l’art…) b) Quines diverses formes i objectes d’”adoració” es donen en la nostra societat: cantants, artistes de cine, futbolistes, marques, la seguretat, la llibertat individual, la raça, la ciència… c) Posats a haver d’acabar adorant quelcom o algú fràgil i mortal com nosaltres, no val més adorar Algú que realment valgui la pena i no ens pugui decebre mai?

. Estona d’adoració de Jesús crucificat-ressuscitat, garantia de victòria final per a totes les víctimes innocents de la història humana i de perdó per als botxins que el vulguin rebre

. Pren-ne nota al Quadern de Pelegrí

René Girard (1923-2015), crític literari francès, explica l’origen de la cultura i de la religió a partir d’aquests dos fets: el desig imitatiu i la víctima necessària; i considera que Jesucrist va ser el primer cas en la història de la cultura i de la religió que va adoptar el punt de vista de la víctima innocent i va desemmascarar les religions que exigeixen sacrificis humans. El mateix cristianisme, dos mil anys després, encara no s’ha alliberat del tot d’aquesta concepció “sacrificial” mal entesa.

Tots interioritzem els desitjos dels nostres pares, mestres, referents i “influencers”. Això ens porta a competir amb ells i entre nosaltres mateixos fins que no trobem una víctima en qui descarregar la violència (els jueus, els que arriben amb pasteres, els que dormen al carrer, els portadors del virus, els que ara quedaran a l’atur…).

Tant per tant, no val més proposar-nos imitar conscientment Algú que sigui model de solidaritat amb les víctimes innocents?

. Relaxació habitual

. Proposta A. Repetir-te interiorment diverses vegades: “Vull ser conscient de fins a quin punt, creient-me ser jo mateix, imito desitjos i suggeriments d’altres”

. Proposta B. Demanar humilment a l’Esperit Sant que em faci veure en què imito desitjos i corrents de pensament o conducta que d’alguna manera concorren a generar o realimentar diversos tipus de violència i em fan còmplice de dinàmiques que porten al sacrifici de víctimes innocents

. Contemplar la passió i la mort de Jesucrist, qui, essent Déu, en lloc d’exigir morts, es deixa condemnar a mort per les autoritats civils i religioses reconciliades a l’entorn de la seva mort (Pilat i Herodes es fan amics; saduceus i fariseus es posen d’acord) i desemmascara la lògica perversa de la justícia humana i religiosa

. Adreçar-se a Jesús condicionalment o directament: “Jesús, si tu ets el millor model d’humanitat possible i amb la teva passió i mort t’has identificat amb totes les víctimes innocents de la història, ajuda’m a seguir-te i dona’m la força per renunciar a les formes de pensar i a les conductes pràctiques que em fan còmplice del sacrifici de víctimes innocents”

El dia que el teu pare et va dir “fuig d’aquí, pastetes” quan tu intentavas ajudar-lo a fer el pessebre i vas tocar alguna peça amb un gest maldestre… la tristor et va omplir l’ànima, però no podies dir-ne tristor perquè era allò el que hi havia i ho deia el pare. En canvi, quan el pare va amorrar a terra el teu germà al final d’una representació familiar dels Pastorets, perquè ho exigia el quadre final que Satanàs havia d’estar caigut als peus de l’àngel, el teu germà, al cap d’uns dies, li va dir: “Pare, això que vas fer no està bé”. I el pare ho va reconèixer i li’n va demanar disculpes.

Per què unes persones tendeixen a autoinculpar-se del que passa i altres reaccionen tot defensant la seva innocència davant d’una agressió injusta? Et caldria tornar a néixer per canviar aquest comportament teu. Et caldria néixer de nou i tornar a formatejar el món intern de la teva tendència fonamental. Però només tens una vida, i no pots tornar a néixer. Tret que hi hagués una força, una mena d’antídot o vacuna que regenerés aquest teu món interior des de l’arrel.

“Cal que nasqueu de nou” (Evangeli de Joan, capítol 3, verset 7). La paraula grega “ánothen”, que usa Joan, es pot traduir com “de nou” i també com “de dalt”. Estaries disposat/da a “ser ajudat/da” a néixer de nou des de “fora” i des de “dalt”?

. Relaxació habitual

. Proposta A. Repetir-te interiorment diverses vegades: “Vull estar ben obert/a a la possibilitat que hi hagi una manera de néixer de nou, de regenerar el meu món intern cansat i decebut”

. Proposta B. Demanar humilment a l’Esperit Sant, diverses vegades, poder néixer de nou i de dalt, tal com diu Jesús

. Planteja al propi òrgan o jo interior aquestes preguntes: Tens ganes de néixer de nou? Estaries disposat/da a ser ajudat/da a néixer de nou “des de dalt”? No hi responguis amb la ment. Espera la resposta del fons del teu jo interior

. Adreçar-se a Jesús condicionalment o directament: “Jesús, si realment ho tens a les teves mans, ajuda’m a néixer de nou, ajuda’m a néixer de dalt, ajuda’m a néixer del teu Esperit Sant”

. Pren-ne nota al teu Quadern de Pelegrí

Tenies entre 2 i 4 anys i vas veure morir un gatet que corria per casa teva. Per primera vegada a la vida vas percebre la irreversibilitat de les coses. Vas témer per la teva pròpia mort i, davant d’aquesta amenaça, no podies no prendre una estratègia defensiva. En el teu cas va ser un vot infantil: “No deixaré que res ni ningú em faci mal, i si de cas jo li’n faré primer.” I la teva germana bessona al mateix temps -potser degut a certa absència afectiva involuntària per part dels pares- es preguntava: “I si no m’estima ningú a la vida?” I ella mateixa es responia en una altra mena de vot infantil: “No cal. No necessito que ningú m’estimi. Jo estimaré tothom sense demanar res a canvi.”

No teníeu cap culpa personal d’aquesta decisió, decisiva per a la resta de la vida, però entràveu en un estat objectiu de desordre. Esdeveníeu esclaus d’una pulsió de domini i d’orgull respectivament. I el més greu: no n’éreu conscients i aquesta tendència negativa us ha dominat tota la vida i encara us domina. És la causa més fonda dels vostres errors repetits i de la vostra infelicitat. Entens ara la necessitat de desemmascarar aquesta tendència que et domina des de petit/a?

. Relaxació habitual

. Proposta A. Repetir-te interiorment diverses vegades: “Vull poder connectar si és possible amb aquell vot infantil que vaig fer davant l’amenaça de la vida, de la mort i de la manca d’amor, i que és la causa d’una de les tendències més dominants en la meva persona (mandra, por, enveja, golafreria, avarícia, anhel de poder, ira, orgull o vanaglòria)”

. Proposta B. Demanar a l’Esperit Sant el do de poder reviure el moment en què vas fer el propòsit infantil que et va introduir en aquesta dinàmica negativa de ser dominat/da per una d’aquestes tendències.

. Deixa la ment en blanc, l’esperit vaporós i espera que aparegui alguna vivència interna sobre el moment o les circumstàncies en què vas prendre aquesta decisió de molt petit/a. No ho vulguis copsar per un esforç intel·lectual. Ha de fluir des de dins. T’ha de venir com un do. Pots ajudar la memòria recorrent la pel·lícula dels primers anys de la teva vida o bé els escenaris on et movies de petit/a. Si no ve res, tranquil, potser el record viu et vindrà després, en un altre moment, mentre menges o et dutxes, demà o demà passat.

. Diàleg humil i confiat amb Déu Pare o Jesús Germà demanant més lucidesa per veure la pròpia tendència si encara no la coneixes, o demanant que la comenci a guarir amb major eficàcia. Pots prendre’n nota al teu Quadern de Pelegrí especialment si has intuït o entrellucat el teu vot infantil

Les estructures del mal (indústria contaminant, deforestació, canvi climàtic, manipulació dels preus d’aliments bàsics que condemnen a la fam milions de persones…) són fruit de persones que s’han deixat dominar per tendències negatives: poder, orgull, vanaglòria, enveja, avarícia, covardia, golafreria, mandra…

Si volem reconstruir un món sobre noves bases, a més de les mesures estructurals, hem de desemmascarar de primer en nosaltres mateixos i, en la mesura del possible en els altres, especialment en els més poderosos, aquestes tendències negatives que són la causa-arrel de tant de patiment al món.

. Relaxació habitual

. Proposta A. Repetir-se diverses vegades un/a mateix/a: “Vull dedicar uns minuts a contemplar la realitat del mal al món i com al darrere hi ha les tendències negatives que dominen les persones”

. Proposta B. Demana a l’Esperit Sant poder contemplar la realitat del mal al món i com al darrere hi ha les tendències negatives que dominen les persones

. Tria una imatge concreta d’aquests dies, encara que et faci una mica de mal, i resisteix contemplant-la una estona: una persona que mor sense un familiar al costat, el dolor dels familiars que no s’han pogut acomiadar… O imatges d’altres tragèdies i patiments humans anteriors al Covid-19 i provocats per les tendències descontrolades de persones concretes: explotació de dones al món de la prostitució, nens soldat, refugiats a la frontera entre Turquia i Grècia, la image d’Alan Kurdi de 3 anys, el nen del niki vemell mort a la platja (2 de setembre del 2015). Tria una sola imatge i queda’t contemplant-la

. Diàleg espontani amb Déu sobre la realitat del mal al món i de les tendències negatives que fan niu al cor de les persones que ho provoquen

. Pren-ne nota al teu Quadern de Pelegrí

Seguim amb la presentació sintètica de les quatre tendències restants.

6. Mai no sé què decidir. I si m’equivoco? Em va molt bé que algú em digui què he de fer (la por-covardia)

7. Hi ha tantes ofertes a les xarxes aquests dies. No me’n vull perdre cap (la golafreria)

8. Soc el millor; no entenc com no ho reconeix tothom. A mi ningú no em trepitja; per si de cas, trepitjo jo primer (la luxúria o l’erotisme del poder)

9. Que bé hi estava al sofà de casa sol, abans del Covid-19. Més val sol que amb altres: porten conflictes. Jo en fujo corrent (la mandra inhibidora)

Tots tenim una tendència dominant que és la causa principal dels nostres errors, infelicitats i topades reiterates contra la mateixa pedra. Les decisions dels poderosos que condicionen la vida de milions de persones estan regides en una immensa majoria de casos per alguna d’aquestes tendències descontrolades.

. Relaxació habitual

. Plantejar lentament al propi òrgan (jo) interior les frases associades a les quatre darreres tendències fonamentals i veure si alguna ressona d’una manera especial. No ho vulguis analitzar amb el cap. Deixa que parli el teu jo més profund

. Diàleg espontani amb Déu demanant més llum per copsar la pròpia tendència fonamental, més humilitat per acceptar-la, més determinació per endreçar-la amb la seva ajuda

. Pren-ne nota al teu Quadern de Pelegrí

Aquests dies en algun moment tots hem baixat al fons del nostre infern personal. El que hem viscut, vist o sentit en algun moment ha fet emergir la tendència fonamental que ens domina i que, guarida, és/seria la nostra millor qualitat. Presentem en síntesi les nou tendències fonamentals (avui cinc i demà la resta). Es veurà més endavant la importància d’això en la lluita contra el coronavirus.

1. Tinc un sentit molt viu de la justícia. No puc soportar una decisió injusta; no puc suportar que algú se salti les normes de circulació; no suporto que algú arribi cinc minuts tard a una reunió (la ira)

2. Sempre vull ajudar tothom, però de fet fujo del que necessito: que m’ajudin a mi (l’orgull)

3. Per sentir-me valuós/a he d’estar al costat d’algú valuós, savi o famós. Cuido molt el meu aspecte extern (la vanaglòria)

4. Sempre noto més el que falta que no pas el que hi ha, en especial en l’esfera del meu jo. Per això estic trist i envejo el que són o tenen els altres (la tristesa-enveja)

5. No opino en una reunió si no m’he llegit abans tot el que s’ha escrit sobre aquell tema (l’avarícia)

. Relaxació habitual

. Proposta A. Repetir-se diverses vegades a un mateix/a: “Vull reconèixer la tendència fonamental que en realitat em domina”

. Proposta B. Demana a l’Esperit Sant poder conèixer la tendència fonamental que et domina

. Plantejar lentament al propi òrgan (jo) interior les frases associades a les cinc primeres tendències fonamentals i veure si alguna ressona d’una manera especial. No ho vulguis analitzar amb el cap. Deixa que parli el teu jo més profund

. Diàleg espontani amb Déu demanant més llum per copsar la pròpia tendència fonamental, més humilitat per acceptar-la, més determinació per endreçar-la amb la seva ajuda

. Pren-ne nota al teu Quadern de Pelegrí

En el confinament, tot i tenir més temps per pensar, es produeix un fenomen molt comú: mentalment i anímica quedem com atrapats en una espessa boira. Costa concentrar-se i planificar. Per què ens passa això? Per la manca de contacte amb el món extern i la gent.

Abans de la crisi del Covid-19, a nivell global, una certa boira mental col·lectiva ja hi era, oi? És a dir, la humanitat no es distingeix pas per haver tingut un gran consens bàsic, una claredat d’idees espaterrant sobre les qüestions fonamentals: d’on venim?, qui som?, on anem? I si aquest estat mental i anímic vaporós col·lectiu fos el resultat d’haver tallat amb una relació “exterior” vital per a tots nosaltres? I si la manca de claredat d’idees i força de voluntat vingués precisament a causa d’un confinament lliurement volgut respecte de la relació més important, més creativa, més nutritiva i estimulant de la condició humana?

En efecte, la relació amb Déu seria -per a qui vulgui i pugui provar-ho- la relació fonamental, la que més ens constitueix com a persones i com a societat en un grau màxim i molt “anterior” a la relació amb les coses i amb els altres fins al punt que Ell és el fonament transcendent de les coses i el garant ferm de l’alteritat inviolable dels altres. Aleshores, si això fos veritat, aquesta boira espessa del nostre confinament podria ser interpretada i viscuda com una paràbola vivent de la insuportable lleugeresa d’una vida sense Fonament, oi?

. Relaxació habitual

. Proposta A. Repetir-se a un/a mateix/a diverses vegades amb voluntat de sinceritat: “Vull estar ben obert/a a considerar la possibilitat que la manca de relació amb Déu sigui la causa principal de la incertesa i de la infelicitat humana, també de la meva”

. Proposta B. Demanar a l’Esperit Sant la llum per copsar que la nostra relació personal i comunitària amb Déu és el fonament de la nostra vida

. Planteja al propi òrgan (jo) interior la possibilitat expressada en el punt anterior. No precipitar una resposta mental. Deixa que la pregunta es passegi per tot el cos i espera una resposta que vingui de ben endins

. Diàleg espontani amb el Pare o amb Jesucrist sobre allò experimentat

. Prendre’n nota al Quadern de Pelegrí

Aquests dies, sense que calgui aturar-se gaire a pensar-hi, la pregunta salta arran de cor: què hi fem al món? Algunes opcions:

. Ateisme heroic (Albert Camus): no hi ha Déu, no hi ha altra vida. Només tenim aquesta per lluitar contra el mal i a favor de la dignitat humana. No ens cal cap recompensa al cel. El mèrit és perseverar a fer el bé a favor de la humanitat, encara que la nostra persona es desintegri amb la mort.

. Religió pagana: la pandèmia és un càstig de Déu o dels déus. Hem de viure més com cal per agradar al Déu o als déus. Serem recompensats segons la nostra bona conducta.

. Cristianisme: Déu, en lloc de crear-nos per gaudir directament de l’amistat amb Ell, ha volgut respectar la nostra llibertat i donar-nos un temps i un espai perquè el busquem lliurement decidint si volem ser amics seus i anar cap a Ell com un fill que torna a casa amb els pares. La humanitat ha fet mal ús d’aquesta llibertat girant-se d’esquena a Déu i enfrontant-se els uns contra els altres. Déu ens ha enviat el seu Fill fet home en Jesucrist per ajudar-nos a retrobar el camí d’anada cap a Ell. Jesucrist ressuscitat amb el seu Esperit ajuda i potencia la nostra llibertat per superar les adversitats que ens venen, d’una banda, de la naturalesa finita que té les seves alteracions i, de l’altra, del mal ús de la pròpia llibertat i de la dels altres, per anticipar en la mesura del possible aquí a la terra “el cel nou i la terra nova” que ens ha promès.

. Relaxació habitual

. Proposta A. Repetir-se interiorment algunes vegades: “Vull estar obert/a a la percepció del sentit real de la vida sense deixar-me condicionar per prejudicis adquirits”

. Proposta B. Demanar a l’Esperit Sant poder copsar el sentit de la vida.

. Planteja al teu òrgan interior (jo profund) les tres possibilitats més amunt descrites i espera a rebre la reacció que et vingui de ben endins

. Diàleg amb Déu a propòsit del que has experimentat i sentit

. Prendre’n nota al Quadern de Pelegrí

Qui no s’ha fet la pregunta de per què hi ha mal aquests dies enmig dels efectes devastadors de la pandèmia? És un tema difícil que avui no fem més que encetar. Diverses opcions:

a) Posició materialista o naturalista: només hi ha naturalesa, el més fort guanya el dèbil.

b) Posició esotèrica i dualista: el bé i el mal són les dues cares inseparables d’una mateixa i sola realitat.

c) Religió judeo-cristiana. Distingeix entre mal físic i mal moral. El mal físic és efecte de la condició finita i limitada de l’univers creat regit per une