En el món de les coses, quan veiem de lluny una construcció, per exemple la torre Eiffel des de l’avió, la veiem petita, gairebé “de joguina”. Però ja des de terra, en apropar-noshi, prenem consciència de les seves dimensions. Ens adonem que no només és enorme, sinó de quantes persones poden pujar i baixar per les seves escales i de tot el que es veu si arribem fins a dalt. Les coses, com més a prop, més grans les veiem. En el cas de Déu passa tot el contrari. Si el “veiem” o considerem des de lluny (òbviament, amb la limitació fonamental del nostre model de percebre’l) se’ns fa present la seva inabastabilitat, la seva grandesa i omnipotència d’Origen de l’univers, suport de tot el que hi ha, gran, terrible, esglaiador… Tot això és cert. I milions de persones es queden, atemorides, a distància i amb aquesta perspectiva. Però quan ens hi apropem, tenint familiaritat, sintonitzant amb la seva manera de donar Amor, a poc a poc el sentim més pròxim, se’ns fa més petit, més indefens, més a la nostra mida… com un nadó. Fins i tot el podem agafar en braços! De manera que vivim la màxima paradoxa: la font de tot ésser es fa dependent de les seves pròpies criatures que som nosaltres. No en va, l’art ha intentat expressar en milions de formes diferents aquest Misteri inesgotable. Déu amb nosaltres també és Déu per a nosaltres. És un regal completament miraculós de proximitat. Ha volgut apropar-se i empetitir-se perquè visquem la seva mateixa vida, i tenint-la en abundància, puguem fer nosaltres el mateix: estimar amb humilitat en el seu Nom totes les persones. I que també puguin acotxar Déu que es va fer Nen per amor.

L’àgora de l’Església a Catalunya només és possible si hi ets tu. Fes-te de la comunitat "Catalunya Cristiana"!