Jaume Vives és un jove “políticament incorrecte”. Provocador, atrevit, de vegades fins i tot imprudent, que parla amb convicció i sense importar-li massa què diran… Estudia periodisme a la Universitat Abat Oliba de Barcelona, encara que és dels qui pensa que una professió tan pràctica com aquesta hauria d’impartir-se al carrer. Per això al juny del 2013 es va organitzar ell mateix un curs peculiar d’estiu al Raval barceloní. Tenia 20 anys i una mica de por, però no va desistir en el seu interès. El 17 de juny del 2013 es va plantar a la plaça Catalunya “la gran terminal de la pobresa a Barcelona”, i va iniciar una aventura que ara comparteix, en forma de diari, al llibre Pobres pobres: 8 dies vivint al carrer (Editorial Claret).

Malgrat la seva joventut, aquest no és el primer llibre de Jaume Vives. Fa un any en va publicar un altre amb un títol, segons ens reconeix ell mateix, una mica difícil de pronunciar en veu alta: Las putas comen en la mesa del rey. Hi recollia les històries de deu persones -drogoaddictes, borratxos, captaires…- que per raons diferents han acabat malvivint al carrer.

Ara, però, es tractava d’anar una mica més enllà. L’objectiu ja no era només explicar històries, sinó compartir una experiència de vida. Fer-se pobre amb els pobres i des de dins compartir amb el lector el que havia viscut. El perill de caure en el mer espectacle era evident. Hi ha reality shows que ja han proposat expeirències similars. En Jaume n’era conscient, però la seva convicció era ferma i les motivacions, radicalment oposades: “Sabia que tornaria a casa i que mai no sentiria el que sent un pobre, però volia veure com viuen i així explicar el món de la pobresa des de dins.”

Podeu llegir tot l’article descarregant-vos-el en PDF