Un metge em va dir una vegada que el descans havia de ser: anual, setmanal i diari. El descans anual l’identifiquem amb les vacances d’estiu, el setmanal amb el cap de setmana i el diari amb aquell moment en el qual respirem per un instant en l’atrafegada vida del nostre dia a dia. El descans és una necessitat de la nostra fràgil condició humana. No podem estar constantment fent coses; ni tan sols aquelles que ens agraden o que ens interessen més. Descansar físicament i espiritualment és necessari per a la regeneració de les nostres forces i la nostra voluntat.

Els sacerdots no som diferents en aquesta qüestió: també necessitem descansar. Certament, com per a qualsevol cristià, el nostre descans és estar amb el Senyor d’una manera gratuïta, sense presses, dipositant el nostre cor a les seves mans i obrint-lo perquè Ell guareixi les nostres ferides i revitalitzi els nostres cansaments.

La dimensió humana de la nostra fe fa que el descans del sacerdot es doni també a través del Crist que se’ns manifesta en la creació i en la companyia dels amics. El sacerdot ha de tenir amics amb els quals poder descansar, riure, plorar i compartir les penes i les alegries del ministeri. El document Presbyterorum ordinis, del Concili Vaticà II anima els sacerdots a trobar-se i compartir el temps junts, també el de les vacances.

Les amistats del sacerdot van més enllà dels preveres. Els matrimonis són una gran ajuda per al sacerdot i un lloc de descans, com ho va ser Betània per a Jesús. Descansar amb matrimonis ens ajuda a renovar la nostra humanitat, a viure una dimensió especial de la vida comunitària i a experimentar l’afecte familiar d’una manera nova. Sant Joan Pau II dedicava els estius a anar a la muntanya amb matrimonis. Era un moment important de descans i de contacte amb l’obra de Déu. Descansar significa estar amb amics i mirar la bellesa que ens envolta i que tantes vegades ens passa desapercebuda. Estar sota la mirada de l’altre que ens estima, ens ajuda a percebre’ns estimats i valorats, a ser regenerats en el cos i en l’esperit.

De vegades la mentalitat mundana s’ha colat també en la vida dels sacerdots, fent-nos creure que hem d’estar sempre produint, sempre en moviment, sempre amb l’agenda ben atapeïda. Enfront d’aquesta forma desequilibrada de viure el ministeri, escoltem les paraules del Mestre: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica» (Mc 6,31). En aquests dies de vacances, cuidem la nostra humanitat, atenguem les necessitats del nostre cor; descansem en el Senyor i en els germans.