Quan portem moltes coses entre mans i ens hi esforcem per aconseguir resultats immediats, però aquests no arriben, ens descoratgem fàcilment i tenim la impressió d’una certa inutilitat. Aquest sentiment sovint acaba en frustració per no veure realitzades les previsions. Encara més si experimentem aquell desànim que ens deixa inactius o amb una certa sensació de culpabilitat i acabem dient que “no n’hem sabut prou”. Aquesta reacció apareix amb facilitat quan mesurem les coses fins al darrer detall, cercant aquella seguretat que la fem dependre exclusivament de les pròpies qualitats. És important la confiança en un mateix i en la pròpia destresa, però no sempre és suficient.
La saviesa evangèlica ens mostra la necessitat de col·locar en el nostre caminar cristià un espai de confiança. És el que l’Església ha ofert al llarg de més de vint segles d’història essent fidel. Des d’aquell primer moment en què els apòstols decidiren “obeir” el Ressuscitat quan els va dir: “Nois, tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix” (Jn 21,6), hi ha una llarga història de confiança en el Senyor, expressió d’una contínua resposta de correspondència a l’amor d’aquella primera pregunta: “Simó, fill de Joan, m’estimes?” (Jn 21,15-17a). La vida del cristià és sempre resposta, compromís de fidelitat: “Sí, Senyor, tu ho saps tot, ja ho saps que t’estimo” (Jn 21,17b). I la perenne invitació del Ressuscitat: “Segueix-me” (Jn 21,19). El fet és que no podem anar sols i la resposta que demana és la confiança, sempre unida a l’amor.
Quan ens sentim aclaparats pel desànim perquè les coses no ens han sortit del tot tal com ho havíem planejat; quan hem arribat a creure que l’esforç que hi hem posat ha estat inútil i no ens sentim amb coratge per reprendre l’activitat; quan no veiem resultats immediats al nostre gust i ens costa seguir esforçant-nos; quan…, posem-hi ara aquelles experiències que no ens han deixat avançar per falta de motivació o d’objectius clars, aleshores deixem-nos ajudar, siguem humils i donem aquell vot de confiança que ens animarà a seguir endavant. La familiaritat amb la qual Jesús tracta els seus primers col·laboradors, els apòstols, ens fa veure —com també a ells— la necessitat de “confiar”. Encara recordo amb emoció aquella noia que va ser recollida a alta mar i acompanyada a la nostra illa com a refugiada; parlant i pregant amb ella a l’hospital, em va cantar la cançó que havia anat repetint agafada a una post abans de ser rescatada: “Encara que les veles es trenquin i el vaixell s’enfonsi, sempre confiaré en tu, Déu meu!” Així va resistir.
La confiança venç la por i proporciona una força interior que ajuda a mantenir la serenitat, dona fortalesa en els moments de perill i unitat en la dispersió, aporta sensibilitat i serenor davant dels problemes, complementa els esforços que han perseverat, deixa espai a l’Esperit perquè intervingui i ens enforteixi amb els seus dons, a Jesús perquè ens parli, ens acompanyi i ens condueixi a Déu Pare, que és tot Amor. Deixem que entrin en les nostres vides amb tot el seu misteri i sense posar-los condicions. La confiança i l’amor arriben a ser una sola cosa.
