A l’Evangeli llegim que “ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu” (Lc 9,62). Per viure la llibertat dels fills de Déu no podem avançar enmig de la societat sense purificar-nos d’errors i d’infidelitats, d’incoherències i de lentituds. Necessitam una Església arrelada en el misteri del Déu que és Amor, caminant enmig del món i de la història en actitud peregrina, que sap que no té una ciutat permanent, sinó que en busca una de nova i definitiva. Fer-ho així és obrir-se a l’esperança com a actitud dels que saben cap a on s’adrecen perquè han posat la confiança en Aquell que ha estat el primer en estimar-los, decidits a avançar, amb la mà a l’arada, i sense mirar enrere.

Tot i que costi de dir-ho, i que avui no rebi un aplaudiment espontani, s’ha de reconèixer el valor de l’espiritualitat missionera que posa la persona en “l’opció d’estar disposat a perseverar tota la vida en la seva vocació, a renunciar-se a si mateix i a tot el que havia tingut fins aleshores, i a fer-se tot en tots” (AG 24). Sant Pau defineix aquesta nova manera d’existir quan diu: “La vida que ara visc, ja no és la meva, és Crist que viu en mi” (Ga 2,20).

“Salvar” o “perdre” la vida. Dos temes amb els quals Jesús hi juga per fer veure la importància de la vida que neix del gra de blat sembrat a la terra. Jesús dona sentit a la seva mort com a buidament de si mateix, fins a dir: “Què en treu l’home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix?” (Lc 9,25). L’única explicació a tota renúncia necessària és l’amor, perquè també és l’única actitud que desborda tota previsió i seguretat humanes, i posa la sevatotal confiança en Déu.