La violència és tan antiga com la humanitat. No és estrany que aquesta extraordinària representació narrativa dels orígens que són els primers capítols del llibre del Gènesi s’imagini la relació entre els primers germans com una història de gelosia que acaba amb la mort de l’un a mans de l’altre. Les tensions i les diferències entre les persones i entre els pobles s’han volgut resoldre quasi sempre per mitjà de l’enfrontament i de la guerra, que ha sembrat la història humana de sofriment, de mort, de pobresa i de ressentiment.

Malgrat tots els avenços i les declaracions solemnes, els tractats i els acords entre els països, la guerra es resisteix a desaparèixer de les relacions internacionals. Els qui hem tingut la sort de néixer i viure en temps de pau ens havíem enganyat pensant que la guerra era una cosa del passat. Continua ben viva, i quan menys ho esperem esclata novament, més a prop nostre del que sembla, i ens afecta de moltes maneres.

Mentrestant, els cristians continuem parlant de pau, de fraternitat i d’amor, i repetim que Regne de Déu és un regne de justícia, de llibertat i de pau. Especialment en temps de Pasqua, proclamem que Jesús ha vençut el mal i la mort. Però, podem continuar celebrant la resurrecció en un context de guerra?

El misteri pasqual no suposa la supressió màgica o miraculosa de la violència humana. Jesús ha assumit les conseqüències de la violència, ha acceptat de ser-ne víctima entre les víctimes. La força del seu missatge és que ell no ha entrat en la lògica de la violència, ni tan sols per defensar-se. Ha pres damunt seu el sofriment provocat pels homes. Jesús no es defensa, ell para l’altra galta. Amb la seva actitud diu que és possible viure sense fer mal de manera conscient a ningú. La pau comença quan algú renuncia del tot a la violència i a la venjança. Aquest és el camí que porta Jesús a la resurrecció, i el que porta a la pau. Crist és la nostra pasqua (1Cor 5,7), i és la nostra pau (Efesis 2,14).