Vint anys de presó. Vint anys sense tenir accés al mitjans informàtics que durant aquests últims han crescut en perfecció i en ús comú de la gent. I no de tots, perquè abans que ell entrés a presó la seva vida no estava per aquest tipus d’avenços o ell no hi tenia accés.
Darrere les reixes no podia fer ús ni de mòbils ni d’altres mitjans. Tampoc no hi tenia d’interès, perquè la seva vida no havia estat mai ni fàcil, ni dòcil, ni estructurada.
Ara acaba de complir condemna i surt lluny de la seva família, sense gaires llums, ni formació. Quan es dirigeix a l’oficina corresponent a arreglar la seva situació legal, li diuen que aquest paperam només es fa per internet. Ell diu que no en té ni idea. Li responen que algú l’ajudi. Quan assegura que no té ningú, el miren amb una mica d’estranyesa i li diuen que vagi a un lloc públic, una biblioteca on hi ha ordinadors. Respon, ja força avergonyit, que no en sap res, d’ordinadors….
Truca a un telèfon de serveis socials que li recomanen, amb un mòbil que li deixa el company de l’habitació llogada, i li surt un contestador automàtic demanant-li que premi 1, si demana no sé què, premi 2 si és una consulta de… i així fins que sense saber quin número ha de prémer, torna el mòbil al company i amaga la cara entre les seves mans amb una desesperació que li fa dir: “Potser valdrà més fer un altre delicte i que em retornin a la presó, que ja no sé viure fora…”
Va ser aleshores que va recordar un antic company de presó. Era un home molt entès que va sortir molt rehabilitat, i que ja a dins, ajudava tothom, escrivia les cartes dels que no ho sabien fer, omplia “papers”, etc. Quan va tenir la seva adreça li va demanar ajuda.
I ara ve la nostra intervenció: rebo una trucada d’aquest senyor, explicant-me el cas de l’antic company desesperat pels entrebancs que li posa l’Administració per legalitzar la seva situació actual. M’explica el perquè de la seva natural incompetència per fer servir els mitjans de comunicació actuals. Em demana si poden acudir a demanar ajuda a l’Hospital de Campanya de Santa Anna. Els nostres professionals –sempre disposats a acollir i “guarir ferides de cos i d’ànima”, com demana el papa Francesc per aquests tipus de parròquies obertes- em diuen de seguida que pot anar-hi l’endemà….
Des d’aquí vull denunciar aquests tipus de conducta indiscriminada sense tenir en compte aquestes situacions de vulnerabilitat tan comprensibles i necessitades d’ajuda pública.
Si Larra aixequés el cap, es queixaria de la burocràcia espanyola dient quelcom diferent del “Vuelva usted mañana”, per afegir: “Premi el número 3 si vol…”
Fa molts anys –quan jo era jove- em vaig angoixar molt quan, trobant-me a la cua d’uns tràmits, vaig veure com se n’anava avergonyida una senyora perquè no sabia llegir i, per tant, no podia omplir un imprès. La vaig ajudar perquè el que atenia a la finestreta no li va fer cas… Ara, potser no hi ha gaires analfabets, però no deixen de patir els que no estan al dia amb els mitjans informàtics. Una bona manera d’ajudar-los ja que els administratius no sempre ho fan…
