El matí del Dijous Sant —com ens recorda el document Normes universals sobre l’any litúrgic i el seu calendari dins el Missal Romà—, el bisbe, amb el col·legi de preveres —i també amb la participació dels diaques i del poble sant de Déu— beneeix els sants olis —dels catecúmens i dels malalts— i consagra el crisma.

Aquesta missa —que es pot traslladar per motius pastorals a alguns dels altres dies previs— concelebrada pel bisbe amb el seu presbiteri, ha de ser un signe de la manifestació de la comunió dels preveres amb el seu bisbe propi. És per això que es demana la màxima participació de tots els preveres de la diòcesi amb el seu bisbe, pare i pastor; alhora, també és important la participació dels diaques i dels fidels en aquesta Eucaristia, que té lloc preferentment a la santa església catedral, seu del bisbe diocesà, donat el significat que té el primer temple de la diòcesi i perquè aquesta celebració és una de les manifestacions més importants de la plenitud del sacerdoci del bisbe, com és la consagració del crisma. També, dins aquesta celebració litúrgica, els preveres renoven davant el seu bisbe les promeses que van fer el dia de la seva ordenació presbiteral, amb el desig de configurar-se cada dia més a Jesucrist i a viure en plena comunió eclesial.

En el sí d’aquesta missa, amb el sant crisma consagrat pel bisbe són ungits els qui han rebut el baptisme, la confirmació, els preveres —al palmell de les mans—, els bisbes —sobre el seu cap—, i les esglésies i els altars en la seva dedicació. D’altra banda, amb l’oli dels catecúmens es preparen i es disposen aquests mateixos per rebre el sagrament del baptisme, i amb l’oli dels malalts són ungits els malalts perquè siguin alleujades les seves malalties.

Tota la celebració és una bellíssima catequesi sobre el sacerdoci de Crist i de la participació del bisbe i els preveres en aquest únic sacerdoci, sense oblidar el sacerdoci comú dels batejats, tal com ens recorda el Concili Vaticà II. Tots els textos —eucològics i bíblics— d’aquesta missa van en aquesta direcció, com el bell prefaci, on recordem que Déu ha constituït el seu Fill unigènit com a Pontífex de l’Aliança nova i eterna i que, per la seva providència, el seu únic sacerdoci s’ha perpetuat en l’Església per mitjà dels bisbes i dels preveres, que actuen in persona Christi. És més: el prefaci ens parla del sacerdoci comú dels fidels (ell, en efecte, no solament enriqueix amb un sacerdoci reial el poble dels redimits) i també del sacerdoci ministerial (sinó que, portat pel seu amor fratern, escull uns homes que per la imposició de les mans participin del seu sagrat ministeri). El mateix prefaci recull les funcions d’aquest sacerdoci ministerial, recordant que per ell es renova el sacrifici de la redempció humana, es vagi com a pastor al davant del poble de Déu, alimentant-lo amb la paraula i refent-lo amb els sagraments, per tal d’anar-se configurant cada dia més a Jesucrist, el Bon Pastor.