Ens trobem a l’inici del sermó de la muntanya. En primer lloc Mateu contextualitza el relat: ens situa en la muntanya, lloc que simbolitza la proximitat de Déu, i diu que els destinataris són les multituds i els deixebles. Jesús no ensenya només a un grupet de l’elit perquè rebi un ensenyament privilegiat. Tothom, sense excepcions, és cridat a escoltar Jesús. El caràcter universal del sermó de la muntanya es fa evident des de l’inici.
Les primeres benaurances parlen primer de la pobresa i del comportament dels homes i, en segon lloc, de la persecució que pateixen. D’una banda, quan Mateu parla de la pobresa o de la fam, va més enllà de la materialitat, involuntària o acceptada voluntàriament, de la manca de recursos i de tenir gana. Parla de la pobresa en l’esperit i de la fam de justícia, és a dir que posen la confiança en el Senyor, no pas en l’autosuficiència i les riqueses. Mateu dona un sentit catequètic a la narració en la mateixa línia que llegim en els profetes: un poble pobre que cerca refugi en el Senyor, en la humilitat i en la bondat (Sofonies 3,12 i 2,3); el Senyor és al costat d’aquells que estan enfonsats i desfets (Isaïes 57,15). D’altra, la pobresa material no ha de generar cap tipus de violència o odi. Cal ser humil, compassiu, net de cor i cercar la pau.
És una crida a la solidaritat i a compartir el que es té, per poc que sigui. Jesús, dirà Pau, sent ric, es va fer pobre, no res, servent (Segona carta als Corintis 8,9 i als Filipencs 2,7). Però no ho va fer perquè ser pobre sigui l’ideal que hem de perseguir, sinó perquè compartint el que es té, fem la voluntat del Senyor.
Cerquem viure les benaurances que Mateu ens proposa. Déu estima els benaurats perquè té compassió de les seves mancances, i fan la seva voluntat amb amor, humilitat, sense malícia, cercant la justícia, la pau… encara que comporti incomprensió i rebuig als ulls dels qui se senten amb autoritat, però ignoren que només el Senyor és l’autoritat i la veritat.
Jesús és l’humil, el net de cor, qui cerca la pau, qui és perseguit, és el pobre d’esperit que confia en el Pare. Nosaltres, deixebles seus, també som els pobres d’esperit quan seguim les seves petjades. Compartim el que tenim i acostem-nos als pobres per dir-los que el Senyor els estima.
