El bisbe Vadell ha participat en el programa "Camins".
ESGLÉSIA CATALUNYA Foto: Agustí Codinach
«Les nostres comunitats haurien de ser espais de diàleg i d’escolta real i profunda»
Mons. Toni Vadell, bisbe auxiliar de Barcelona
Rosa María Jané Chueca 26/11/2021

Aquest divendres 26 de novembre el bisbe auxiliar de Barcelona, Toni Vadell ha visitat els estudis de Ràdio Estel per participar en el programa Camins. En una entrevista distesa i propera, els periodistes Rafa Sanahuja i Ignasi Miranda han conversat amb el bisbe Vadell sobre catequesi i sinodalitat, entre altres temes. El també president del Secretariat Interdiocesà de Catequesi (SIC) ha confessat que vivim a l’Església un moment «apassionant».

El 16 de juliol vostè anunciava en una carta pública que pateix càncer de pàncrees i que s’havia de sotmetre a quimioteràpia. Com es troba ara?
Aquesta és una pregunta molt difícil de respondre perquè la persona humana té moltes dimensions. A nivell físic em trobo bastant bé. Estic fent un procés de quimioteràpia per reduir el tumor i fer, si és possible, una intervenció. Des del punt de vista emocional i espiritual també em trobo molt bé. Per a mi, és una experiència espiritualment molt interessant i molt profunda. La malaltia forma part de la vida i pens que és d’aquestes coses de les quals podem aprendre tant.

Què podem dir davant del dolor, de la malaltia?
Pens que hem de ser molt humans i hem de ser molt conscients del que ens passa i, per tant, no anestesiar-nos. Un no pot quedar en la ràbia i no pot quedar sempre en la rebel·lia perquè, al final, un s’adona que el més fonamental de la vida no és a les nostres mans i no ho controlam. Si un viu aquesta realitat des de l’opció creient, des de la fe i des de la confiança, això és impressionant. La gran veritat és que no podem controlar-ho tot... llavors, en mans de qui et poses, en mans de qui te fies? Aquesta és la pregunta clau.

Amb aquesta malaltia se sent partícip de la creu de Jesucrist?
Per a mi, forma part de la missió de la vida i de la vocació de la vida. Jo, en aquests moments, vull viure aquesta experiència molt a prop de la creu del Senyor. Sabem que la creu sempre és una porta cap a la resurrecció, cap a la Vida.

Catequesi

Com definiria el catequista?
El catequista és un ministeri, ara pròpiament dit, perquè així ho ha establert el papa Francesc. És un servei a l’Església que fan alguns membres de la comunitat cristiana. Sobretot la seva missió és educativa, iniciar en la vida cristiana especialment els nous membres, aquelles persones que volen formar part de l’Església ja siguin infants, joves, adults, ancians... el catequista té una missió iniciàtica, d’ajudar a entrar dins la vida cristiana. Aquesta és la missió especialment del catequista; però és veritat que la catequesi abasta tota la vida i, per tant, quan un ja està iniciat parlem també de catequesi permanent, que forma part de tota la vida cristiana. La missió del catequista és sobretot fer camí amb un que vol abraçar la fe i, per tant, va cercant el Senyor. El catequista no és el mestre que ho sap tot i que t’ho ensenya tot, sinó que també és aquell que fa un camí de recerca.

Com deia, el papa Francesc va instituir el ministeri de catequista. Aquesta decisió ha ajudat a valorar aquesta  figura?
M’ha semblat que la institució del ministeri de catequista per part del papa Francesc valora molt la figura del catequista i valora molt el laic. Ara estem en una fase de concreció: què voldrà dir, què significarà per a una diòcesi, per a una parròquia, el ministeri de catequista? Que tots els catequistes seran instituïts? Possiblement no. És una qüestió molt vocacional, també.

Quina valoració fa del nou directori de catequesi?
Pens que ha estat un esforç que ha fet l’Església d’actualització. A mi m’ha semblat que el més interessant del directori actual és, precisament, tot el valor que dona al catequista. És un directori que està molt centrat en què la clau de l’evangelització, de la catequesi, no són els catecismes, els mètodes, sinó la persona. Aquesta és una imprompta molt del papa Francesc. També és un directori que dona molta importància a que tota la catequesi ha de ser kerigmàtica.

És a dir...
És l’anunci explícit de Jesucrist, l'essencial de la nostra fe. Moltes vegades es diu que el kerigma és dir: «Jesucrist t’estima i ha donat la vida per tu!» És el nucli de la nostra fe. Quan el directori parla d’una catequesi kerigmàtica vol dir que ha d’estar molt centrada en aquest anunci essencial. És allò que diu el Papa a l’Evangelii gaudium, que no és el primer anunci en sentit cronològic, sinó que és el primer perquè és principal, perquè sempre és el primer anunci que s’ha de tenir present. Una cosa és el testimoni, però el kerigma és l’«anunci», és a dir, «escolta, el Senyor t’estima». L’anunci és una paraula que esdevé, en el sentit d’«esdeveniment» i, per tant, quan un l’acull i l’escolta aquell anunci es fa present i es fa esdeveniment de la seva vida.

Com es formen els catequistes i quina preparació els ofereix l’arquebisbat de Barcelona?
El catequista es forma cada dia. La formació comença cada dia escoltant la Paraula de Déu: deixa que aquesta paraula et vagi tocant el cor. Tant des del Secretariat Interdiocesà de Catequesi com des de l’arquebisbat de Barcelona, s’organitza una formació que s’ofereix a parròquies, als catequistes, que vulguin formar-se d’una manera més específica.

Podem dir que la clau del catequista passa per la seva vivència?
Tots nosaltres recordem aquell mestre a la nostra vida del qual potser no sabem recordar l’ensenyança, però sí que recordam com ens cuidava, com ens tractava, com era el nostre vincle, la nostra relació... això és clau per al catequista. El catequista no només transmet uns continguts que són importants. Sobretot hem de poder descobrir en el catequista aquella vivència que ens porti a preguntar-nos: què és el que el mou?, com és que viu d’aquesta manera?, com és que ens cuida d’aquesta manera?, com és que es relaciona amb nosaltres d’aquesta manera? Aquesta vivència és clau per a l’evangelització; com és clau la comunitat, trobar una comunitat que s’estima és clau.

El catecumenat és el gran repte per a l’Església avui?
És un repte molt important i sorprenent. Cada vegada són més els catecúmens. Descobreixes que el Senyor, a cadascú, ens està cercant d’una manera particular, d’una manera originalíssima. En aquests moments hi ha un fenomen molt interessant i és que els catecúmens ja són fills de pares que van decidir educar els seus fills no en la fe i, per tant, no batejar-los. Ara resulta que el fill, en un moment donat, decideix batejar-se i el més interessant és la reacció d’aquests pares: els cau el món perquè tornen a la fe de l’àvia.

Comunitat

Com veu la vida en comunitat?
Jo pens que en aquesta Església en sortida, en aquesta Església missionera a la qual ens anima el papa Francesc, és clau per a l’evangelització la comunitat. El cristià no és el «llanero solitario» que va sol per la vida. Necessitam la companyia, la fraternitat... és una necessitat bàsica del cristià. Un cristià, per poder anunciar l’Evangeli enmig del món, necessita la protecció de la comunitat. La comunitat esdevé en aquell barri, en aquell poble, en aquell nucli, un signe de llum sobretot quan un hi troba una comunitat que s’estima, que perdona, que no jutja, tot i que és fràgil i que no és perfecta. L’evangelització gairebé comença per aquest aspecte, és a dir, cuidem la nostra comunitat, cuidem les nostres relacions humanes perquè el que estem oferint és una relació amb el Senyor, però que passa per una relació amb nosaltres. Una comunitat que s’estima és un reclam evangelitzador.

Quin valor donen des de l’arquebisbat als moviments, als diferents carismes?
Des de l’Església catòlica tots aquests carismes, tots aquests grups i moviments diferents, són una riquesa de l’Església, són una riquesa de l’Esperit Sant. Forma part d’aquesta bellesa de l’Església: cadascú pot anar trobant el seu camí. Jo tinc una metàfora: l’Església és com una tenda de sabates on tothom hi troba la seva, i el més interessant de tot és que el Senyor ens vol descalços al cel! Tots els carismes són maneres de seguir el Senyor aquí a la terra, però al cel, al paradís, el Senyor ens vol descalços. Per tant, aquests carismes desapareixeran quan estiguem cara a cara amb el Senyor.

Sínode sobre la sinodalitat

Ens trobem immersos en la fase diocesana del Sínode. Com s’està desenvolupant?
És una experiència única en la història, és a dir, és un sínode que té caràcter universal. Me sembla molt interessant tot el plantejament que hi ha darrere de descobrir que l’ADN de l’Església és la sinodalitat i que és la manera de viure en l’Església, de relacionar-nos i de discernir. Aquest sínode és sobretot per ajudar-nos a descobrir això. La gran pregunta de quina experiència tenim de sinodalitat ens remet a la pròpia experiència, per descobrir que aquesta sinodalitat en molts aspectes ja la vivim. També ens hem de preguntar què ens falta, què ens manca per créixer i ser sinodals? Aquesta sinodalitat també ens ha d’ajudar a descobrir que les nostres comunitats, els nostres fòrums d’Església, haurien de ser espais de diàleg i d’escolta real i profunda. És la gran aportació que també podem fer al món: una manera d’escoltar-nos i de dialogar que vagi al més profund. Això ens costa a tots perquè en la sinodalitat, en l’escolta i en el diàleg, ens la juguem.

Es tracta de caminar junts amb els obstacles del camí...
El discerniment i l’escolta profunda de l’altre significa dir a aquest altre: «M’interessa el que m’estàs dient, però explica-m’ho, explica’m el perquè.»

El Papa insisteix molt en escoltar els no creients, els allunyats.
Concretar això no és gens fàcil, però de vegades oblidem que l’Església és el poble de Déu que camina pels carrers i que és a tots els carrers. Escoltar el no creient pot ser escoltar el teu net, els teus companys de feina...

Podem dialogar amb els no creients quan moltes vegades dins de l’Església hi ha divisió i manca de comunicació? Amb quina credibilitat podem afrontar aquest diàleg?
La comunió sempre serà un do de Déu que hem de demanar constantment i sempre serà un gran repte per a l’Església. La comunió és un do de Déu, gràcia, però també suposa una ascètica. De veus discordants, sempre n’hi haurà a l’Església, la discussió forma part del ser Església, però mai faltant a la comunió. Hem de cuidar les dues vessants: la de dins i la de fora.

Secularització

Al  nostre món secularitzat ser cristià no està «de moda». Vivim un moment de feblesa de la fe?
Em sembla que és un moment apassionant. Hi ha gent a l’Església que ho viu com si fos el final de l’Església. És veritat que som en un moment d’un nou perfil, d’una nova primavera, d’una Església molt minoritària. Però dins d’aquesta Babilònia que és la nostra societat descristianitzada, hem de fer tot l’esforç de situar-nos com a Església sense ser proselitistes, sense creure’ns que tenim el monopoli de tot; però sent Església i sent cristians enamorats de Jesucrist em sembla que és apassionant.

L’Església tampoc no té gaire bona premsa entre els joves, podem establir-hi punts de trobada?
A mi em sembla que són la veritat, l’autenticitat i la llibertat. Que trobin en l’Església un espai, una experiència veritable.

Això demana també una presència important al continent digital?
Les xarxes poden ser una experiència d’evangelització molt interessant, però l’evangelització necessita la presencialitat, l’encontre directe, el tu a tu, mirar-nos als ulls...

Quina Església ens ha deixat la pandèmia?
La pandèmia ho ha posat tot a prova! I també ha posat a prova l’Església. Jo no sé si hi haurà una Església postpandèmia, però sí que crec que algunes coses hauríem d’aprendre d’aquesta pandèmia.

Vivim un moment complicat per a les vocacions, què es pot fer?
Me sembla que la clau és la pastoral vocacional, la clau és que els cristians visquem en profunditat i amb alegria la pròpia vocació. Per tant, que els preveres estiguin enamorats de la seva vocació i que ho contin. De vegades tens la impressió que van per la vida demanant perdó per ser preveres. Per què han de demanar perdó per ser preveres? Fixa-t’hi: el Senyor te crida a ser prevere, el Senyor te crida a ser consagrat, el Senyor te crida a ser monjo o monja, el Senyor te crida a ser laic enmig del món. Això ho has descobert perquè el Senyor t’ha ajudat a descobrir-ho. Si ens enamorem de la pròpia vocació, que ve del Senyor i que no és el teu projecte, això genera un atractiu.

Què li sembla la nova etapa de Ràdio Estel?
A mi em sembla que li esteu donant un aire nou que s’encomana també. És molt interessant i us felicito. Em sembla que aquesta opció més generalista per arribar a més gent és una opció interessant.













  El Rosari   Cant de la Salve
  Laudes   Vespres
  Completes   Missa Catedral
  Missa Montserrat
Urgell Solsona Vic Lleida Tortosa Tarragona San Feliu de Llobregat Terrassa Barcelona Girona
  INTRANET