El mes de novembre comença amb dues invitacions esplèndides: el dia 1, de la mà de la litúrgia de l’Església, a contemplar la caravana de sants que no són als altars, i als quals el papa Francesc ha anomenat els “sants de la porta del costat”; i la segona invitació se centra en la visita als cementiris, en la Commemoració dels fidels difunts, no per recordar-ne la mort, sinó per contemplar-ne la resurrecció, en aquest cel que sant Joan Pau II va definir de manera admirable com “la plenitud de les nostres vides en la intimitat amb Déu”. Durant milers d’anys tot tipus de religions i la major part dels savis han cregut en la supervivència de l’ésser humà després de la mort, tot i que el materialisme i la “dictadura del relativisme”, com la va anomenar Benet XVI, hagi desviat aquesta visió per un oblit que acaba amb creences i valors, en ares d’un “hedonisme” que ens despenya en lluites socials i esvorancs terribles.

Novembre ens convida a constatar una realitat palpable i ineludible, la de la “finitud”. No sabem com serà el futur de la vida humana. Estem convençuts que perdura, tot i que n’ignorem les formes en les quals ho farà. El mateix ens passa si pensem en el futur del cristianisme. Que perdura ho afirma el cristià des de la seva fe. En la perspectiva de la raó, aquesta perdurabilitat sembla certa, perquè la seva paraula teòrica i les seves potències de vida han obert un horitzó de sentit al qual ja no és possible renunciar, creant expectatives i esperances inoblidables.