On ara dic “són ells”, quan vaig començar a escriure deia “són els meus fills”.

Parlo dels emigrants que fa anys que sagnen als camins de la que va ser la meva Església al Marroc, en tots els camins per on es veuen obligats a passar, i en els quals, amb inacceptable freqüència, a més de la integritat física i psíquica hi deixen la vida.

Aquesta aportació de Santiago Agrelo complementa la que va fer Alberto Ares. “Són sempre ells, els pobres, el criteri amb què és jutjada la credibilitat de l’Església”, assegura l’arquebisbe emèrit de Tànger.