Aquesta frase de la Regla de sant Benet expressa molt bé el que passa aquests dies a Poblet, així com en altres monestirs i llocs habilitats per a l’acollida de refugiats ucraïnesos. Qui s’apropa al monestir ha de ser tractat com si fos Crist; dit d’una altra manera, cal acollir el Crist que es manifesta en la carn de l’altre, com Ell mateix exposa a la paràbola del judici final, al capítol 25 de sant Mateu.

El misteri de l’encarnació del Senyor ens porta directament a l’acollida del germà, en el qual es manifesta la presència de Crist. Aquesta certesa de la fe ens ajuda a comprendre el caràcter concret del cristianisme, i evita així la temptació del gnosticisme, com ha recordat en alguna ocasió el papa Francesc. El gnosticisme és una posició en la qual només ens interessa el cristianisme com a teoria, com a esquema del món, però sense incidir en la nostra vida quotidiana. El gnòstic veu la fe com una ideologia, com una cosa que encaixa amb la seva manera de pensar, però que no té cap relació amb els nostres actes, amb la nostra vida concreta.

L’acollida de l’altre, per tant, és una de les maneres mitjançant les quals reconeixem que l’encarnació de la nostra fe té a veure amb la realitat, amb allò que tenim davant, amb el que ens interpel·la veritablement. Per això en la vida cristiana hi ha d’estar present tant la fe com les obres; subratllades per sant Pau i per Santiago respectivament a les seves cartes.

L’acollida és sempre un gest gratuït i incondicional, desmesurat, impagable. Qui acull també es beneficia d’un gest al qual tots estem cridats: donar la vida per l’obra d’Altre. Hi ha més alegria en el fet de donar que en rebre. Aquesta experiència és impossible de conceptualitzar o de valorar fins que no l’hem realitzat en la nostra pròpia vida. És veritat que no tots estem cridats a acollir refugiats com ho ha fet el monestir de Poblet; però sí que podem acollir la realitat del dia a dia i les persones que ens envolten per descobrir-hi la presència de Crist, que surt al nostre encontre a través de la carn de l’altre. En un primer moment podem pensar que la relació entre acollidor i acollit és desigual, en el sentit que un dona i l’altre rep. Res més lluny de la realitat. La donació, la gratuïtat, és l’ànima de la vida. Tot el que som i tenim ho hem rebut d’Altre, de manera que és adoptant aquesta dinàmica de gratuïtat envers la realitat i els altres el camí del compliment de la nostra existència.