Qui és capaç de trobar moments de silenci en el seu dia a dia? Sovint resulta molt complicat trobar una esquerda en la massa de soroll que ens envolta, seduint-nos i aïllant-nos del que és realment important. I és precisament el silenci el que tenen en comú els tres noms que donen títol al nou llibre d’Andrea Riccardi, fundador de la Comunitat de Sant’Egidio, publicat per l’editorial PPC: La oración, la palabra, el rostro. Cal silenci per orar, per escoltar la Paraula de Déu i per contemplar el seu rostre. I no només silenci extern, sinó també intern. Cal silenciar les nostres pròpies veus perquè sigui el Pare qui parli.

Només cal silenci. Però ningú no ha dit que això sigui fàcil. Riccardi se n’adona d’un fenomen curiós: tenim por del silenci. Perquè el silenci ens despulla completament, exposa el que som, estableix un diàleg amb un Déu que pot provocar que els nostres plans saltin pels aires.

A la presentació del llibre, el doctor en filosofia i teologia Francesc Torralba ha remarcat com la del silenci és una necessitat reconeguda tant dins com fora de la religió. A una persona que no tingui Déu com a objectiu final del silenci, aquest li permetrà interrogar-se sobre com està vivint, com està emprant els seus dons i què és realment el que vol. Però aquesta visió, expliquen Torralba i l’abat de Montserrat, el P. Manel Gasch, conté el perill del narcisisme, tan present en el nostre temps. El voler escoltar-nos únicament a nosaltres mateixos. El voler ser nosaltres els que ens salvem, al cap i a la fi.

Per a un cristià, en canvi, el silenci ens porta a qüestionar-nos com estem responent a la crida de Déu. I com millor per respondre aquesta pregunta que pregar? Però pregar no com ho solem fer, passant a Déu la nostra capritxosa llista de reclamacions, sinó callant i escoltant el que Déu vol d’un mateix. D’aquesta manera, franquejant l’obstacle del narcisisme, ens trobarem amb Déu. Torralba destaca que és un Déu que parla i un Déu que calla, i el teòleg Mn. Armand Puig afegeix, tot citant Riccardi, que Déu té un codi comunicatiu propi i uns temps que no són els nostres, que no podem controlar.

Francesc Torralba ha remarcat com la del silenci és una necessitat reconeguda tant dins com fora de la religió

Així, després del silenci i la pregària autèntica que és l’escolta de Déu, Andrea Riccardi parla de la Paraula. A través de les Escriptures és com Déu ens parla. I, a través de l’escolta de la paraula en un silenci humil, és on la seva paraula s’encarna. És quan podem contemplar el seu rostre en allò que ens envolta. En persones concretes. Déu va santificar la matèria fent carn el seu Fill, per la qual cosa en ella també podem trobar-lo.

La oración, la palabra, el rostro es tracta d’una de les obres més personals del seu autor. Això no obstant, Riccardi escriu amb la delicadesa necessària per tal que el centre no estigui posat en ell, alhora que se serveix de l’experiència per anar més enllà de l’intel·lectualisme. D’aquesta manera, com deia Torralba a la presentació, aconsegueix dotar de “claredat i profunditat” el llibre.