Un cor de pastor

El bisbe Sebastià Taltavull, auxiliar de Barcelona, acaba de publicar un primer recull dels seus articles setmanals a Catalunya Cristiana, amb el significatiu títol Us porto al cor. (Editorial Claret. Col·lecció Savieses, 29, 180 pàg.). Encara que molts l’hagin pogut llegir setmana rere setmana, una lectura continuada permet fer-se encara més càrrec del seu magisteri i del seu nou estil pastoral planer i profund que ha atret tanta gent, fins i tot allunyats de la fe.

El llibre és un recull de la seva experiència pastoral a Barcelona des que fa sis anys fou ordenat bisbe i nomenat auxiliar del cardenal Martínez Sistach. Venia d’una llarga trajectòria eclesial i pastoral. Sebastià Taltavull manifesta que a l’hora d’escriure el llibre, ha intentat «posar una orella a l’Evangeli i l’altra en el poble». Aquests escrits, doncs, sorgeixen de la pregària del pastor: «Cada vegada que he escrit he tingut molt presents en el cor i en la pregària els qui han estat la font d’inspiració», diu. Els qui el coneixen de prop saben que és ben bé així. El bisbe Sebastià fa honor al seu cognom, «Taltavull», és a dir, «així et vull»: usa un llenguatge planer, sense replecs, comprensible per a tots, sempre amb un punt d’emoció continguda, sense cites però amb molts implícits.

Parteix de les seves experiències pastorals quotidianes —moltes d’elles urbanes. Insisteix en temes com la humilitat, la netedat de cor, el paper o la missió dels laics. També és ben palès el seu coneixement del pensament social de l’Església amb temes com la caritat social i política, la justícia o els diferents rostres de la pobresa. Presideix la Comissió Episcopal de Pastoral Social de la Conferència Episcopal Espanyola. Cal recordar també els seus llibres d’homilies inspirades en la doctrina social de l’Església corresponents als tres cicles litúrgics, traduïts a diferents llengües.

Els quaranta articles de la primera part s’escrigueren en el pontificat de Benet XVI, els quaranta-dos darrers, en el de Francesc. I al bell mig hi ha la pregària «Pel nou bisbe de Roma i Successor de Pere» (p. 89-93) que el bisbe Sebastià va escriure quan pocs dies abans del conclave es trobava a Roma i va pregar pel nou Papa davant del sepulcre de Pere. Aquesta pregària, manuscrita, havia romàs inèdita. En ella «amb molt realisme i amb els peus a terra», somia l’Església del futur, que és la del Concili Vaticà II. Les seves expectatives s’han complert.

La mateixa expressió «bisbe de Roma» és una de les preferides de Francesc per presentar-se. El bisbe Sebastià somiava en un Pastor «que compti amb la sinodalitat, que ens senti i ens vulgui molt a prop a tots» (el Papa actual ha fet molts signes en aquest sentit), «proper als més necessitats d’atenció humana i espiritual» (les perifèries de Francesc), «que estimi i compti amb els joves» (una de les prioritats de l’actual Papa, expressada en la Jornada Mundial de la Joventut i en d’altres moments).

El bisbe Sebastià pregava per un Pastor que, «amb el seu tarannà mediàtic, faci arribar la paraula i amb fets la proximitat i la tendresa de l’Evangeli com a forma de transformació personal i social» (recordem la «revolució de la tendresa» que promou l’actual Papa). Sebastià Taltavull, en definitiva, apostava per «una Església servidora, samaritana, que escolta, que acull, que proposa l’Evangeli, que acompanya, que estima i dóna la vida com Jesús». Ell mateix és bisbe d’aquesta Església. Podríem dir que Francesc i Sebastià són pastors segons el Cor de Jesús.