Fra Josep Parra, dominic, va néixer a Otívar (Granada), però es va criar a Calonge. El 1976 va ser destinat per l’orde com a missioner a l’Alta Verapaz de Guatemala. El 1979 va ser ordenat sacerdot. El 1993 va crear la Fundació Sant Martí de Porres per a la promoció de projectes educatius i socials de les religions desafavorides de Verapaz i de Quiché. El 2013 va obtenir la ciutadania guatemalenca. Aquest dominic, conegut popularment com a «pare Papito», serà ordenat bisbe el 21 de gener a la catedral de Santiago de Guatemala. Amb motiu d’aquesta celebració, el Club+Amics organitza un pelegrinatge a Guatemala per acompanyar el pare Papito i conèixer el país on desenvolupa la seva tasca apostòlica.
«Vull ser un bisbe com Crist demana, com l’Església demana, com el papa Francesc demana: un bisbe pastor, lliurat al ministeri, pastor amb olor d’ovella, humil i senzill, vivint amb naturalitat i modèstia, com sempre ha estat la meva vida. Anant a la recerca de la gent, sent proper als sacerdots. Enfortint una Església arxidiocesana en sortida. Sent afectuós, estimant i deixant-me estimar», explica Parra referint-se al tipus de bisbe que vol ser per als seus diocesans.
També ens indica l’origen del sobrenom «pare Papito»: «Ve originalment del català. A Cardedeu (Barcelona), quan jo feia el postulantat, em deien «Papitu» i així em van conèixer i em coneixen tots els meus germans dominics de la nostra antiga província d’Aragó. Quan vaig arribar a Guatemala, el P. Salvador Huguet, que va ser un gran dominic de Borriana, em va rebre a la ciutat capital i em va presentar a la gent com a fra Papitu, però a la gent no li va dir res aquesta paraula i em van començar a dir Papito, que vol dir «papá, papaíto». Així m’identifica la gent, així m’identifico jo. Vull continuar sent el pare Papito, el pare, el papaíto de tots els que han passat o passaran pel camí de la vida».
Al fer una valoració dels seus quaranta anys a Guatemala sosté: «He trobat el que cercava: la felicitat. La felicitat de Jesús en els pobres, i en els més pobres dels pobres: els indígenes q’eqchí». I amb dolor recorda que «molts van ser segrestats, torturats, en aquells anys de violència i no van aparèixer mai més. Des del cel (són els nostres màrtirs!) estic segur que m’acompanyen i m’acompanyaran en aquest nou servei a l’Església que peregrina a Guatemala. Guatemala té el seu encís, el seu encant, i no tan sols en el món indígena, sinó en tota
la seva gent».
