Si teniu voluntat de llegir aquest article ja estarem en l’any nou 2024, pel qual augurem per als lectors els millors desitjos de pau. Pau al món, pau a l’Església, pau a les nostres famílies, pau al cor. La meravella de l’any litúrgic fa que cada Nadal sigui un esdeveniment espiritual i sempre nou. El naixement de Jesús és únic i irrepetible, però la gràcia d’aquell esdeveniment és donada a totes les generacions i a cada existència cristiana com una gràcia sempre nova. També és molt significatiu que el darrer dia de l’octava sigui dedicat a Maria. Com si l’Església no pogués marxar de prop del bressol de Jesús sense aixecar els ulls i mirar a Maria i donar-li el títol de la fe més gran: “Mare de Déu” (Theotókos, Mater Dei).
Nadal ens dona la certesa que Déu ha entrat en la nostra història per no deixar-la mai més. Nadal ens dona el goig de saber que Déu serà sempre “Déu en nosaltres” i que no pot retrobar la pròpia glòria sense la humanitat que ha assumit i ha salvat. També és cert que l’any nou ve marcat per tantes qüestions paoroses i que provoquen un immens dolor a la humanitat (els conflictes armats a les terres d’Ucraïna, la barbaritat ignominiosa de la Franja de Gaza, els moviments migratoris infrahumans, el canvi climàtic) i, en l’Església, la secularitat creixent de la societat, en la qual el nom de Déu deixa de ser significatiu i les qüestions intraeclesials, que cansen i fan patir.
La celebració litúrgica ens porta sempre allí on l’Església troba el seu Senyor, allí on l’Església sempre pot tornar a començar, allí on hi ha l’alegria nova. De fet, la gràcia de l’Encarnació ha esdevingut gràcia eucarística. Amb la presència de Crist, tota melancolia és exclosa car se salva sempre l’esperança. Una esperança que només pot ser teologal. Sí, és l’hora de la fe i de l’esperança. Viure l’essencialitat de la fe vol dir viure la comunió teologal amb el Senyor Ressuscitat deixant que el Cos místic creixi amb nosaltres i per nosaltres.
El Senyor no ens ha cridat a omplir esglésies i menys a mantenir temples, ens ha cridat a continuar la seva missió: “Com el Pare m’ha enviat així us envio a vosaltres” (Jn 20,19ss). Els camins de la sinodalitat són camins de fidelitat en la recerca del camí que el Crist ha obert per nosaltres cap al Pare, el Senyor ha obert el camí de la fe i el du a terme (He 10,20). Un camí viu i sempre nou. Un camí en el qual tots hem d’esdevenir deixebles missioners de Crist. Segurament és cert que vivim, no tan sols una època, sinó un canvi d’època, però també és absolutament cert que “Jesucrist és el mateix, ahir, avui i per sempre” (He 13,8).
