Justament el dia que Catalunya Cristiana surt a la llum, 29 de desembre, és el diumenge en què s’inaugura el Jubileu a les Esglésies particulars. També és un motiu per felicitar els lectors per raó de Nadal i el millor desig per a l’any nou que comencem.
Jesucrist és el mateix ahir i avui i pels segles dels segles. Crist ho omple tot: el passat, el present i el futur. És el qui ha vingut, el Qui ve, i el Qui vindrà. La litúrgia de l’Església resplendeix de la seva glòria. Sense la donació de l’Esperit Sant la litúrgia no seria res. Celebrem-la ben conscients del do que allí rebem, amb la reverència pròpia dels servents de Déu que es descalcen, ja que saben que estan en terra sagrada. Crist és sempre Déu en nosaltres, Emmanuel.
Celebrem, també, l’Any Sant. D’arreu hi ha pelegrinatges que, sumats, són la multitud immensa, que ningú no podia comptar, formant el gran pelegrinatge del poble de Déu. Són pelegrins per a l’esperança i de l’esperança. Sense l’esperança no hi hauria pelegrinatge. L’esperança és l’únic que fa posar en camí, i no defallir, i no decantar-se ni a dreta ni a esquerra, sempre endavant: “La vostra promesa fa llum als meus passos, és la claror que m’il·lumina el camí”, diu el salm.
També els Mags seguiren l’estrella de la fe i no defalliren en l’esperança. L’estrella es fixa a l’horitzó, assenyalant el camí pel qual han de passar i el lloc on han d’arribar. Quan arribaren el seu goig va ser immens. Tenen la certesa que han arribat al lloc on havien d’arribar. I no n’haurien marxat si no fos per la indicació d’emprendre camins nous de retorn. Són els camins de la fe i de l’Església amb horitzons vastíssims.
Cada Eucaristia és epifania (manifestació) del Crist de la glòria. Tot convergeix en Ell, tot irradia des d’Ell. En la divina litúrgia bizantina, un objecte en forma d’estrella daurada es posa damunt del Pa consagrat (diskos), significa l’Estrella dels Mags. La que es posà al lloc on trobaren l’Infant, assenyalant la divina presència. Allí hi ha el Crist donat i partit per nosaltres, l’Anyell de Déu, immolat. I l’Església, joiosa i adorant, participa del Banquet immolat, i la seva joia també és immensa (Mt 12,1ss). En l’Eucaristia trobem el Crist amb la certesa de la fe. En l’objectivitat més enllà de l’emoció, de la Presència real del Senyor i de la comunió sacramental. Si estem en Crist i anem amb Ell, anem bé. Ens descobrim pelegrins i nodrits amb el Pa de la Vida. Si estem en Crist, anem bé. Altrament no anem enlloc.
L’esperança no és una virtut que ens la fem venir, és un do del Senyor. Quan les esperances humanes són quasi inexistents, llavors resplendeix més l’esperança teologal. Esperem el Regne de Déu perquè creiem en el Crist ressuscitat i en el poder de la seva resurrecció (Fl 3,10). Sabem també que si Déu ha vingut en aquest món és per no deixar-lo mai més. Desitgem-nos a tots, els uns als altres, bon camí cap al Regne, siguin quin siguin els camins per on hàgim de passar. Crist sempre en nosaltres, esperança de la glòria. Que tinguem un bon any, ple de la benedicció del Senyor. Aquest i tots són sants si els vivim en la seva gràcia.
