Amb el profètic lema “Qui m’estima guardarà la meva Paraula”, de Jn 14,23, al voltant d’un centenar i escaig de seguidors/es de la Renovació Carismàtica Catòlica en l’Esperit, provinents de Barcelona, l’Hospitalet, Cornella, Igualada, Girona, Lleida i Tortosa, vam aplegar-nos l’1 i 2 de febrer a la magna i espectacular residència barcelonina Martí Codolar, regentada per salesians. Martí Codolar va ser gresol del primer zoològic de la capital i ara és residència d’immigrants amb pocs recursos i espai generós per a celebracions culturals, socials i religioses.

Amb la rebuda amical de cadascú, en fer-se lliurament personal d’un punt de llibre com a record de la fita d’assolir les noces d’or de les esperades assemblees anuals a casa nostra, ja s’encetà l’amabilitat que sempre es troba en unes jornades de lloança a Déu i trobament amb els germans.

Així mateix, les ben pensades indicacions dels indrets on tenien lloc els actes; la bona temperatura que es maldà a posar i a mantenir a totes les sales; l’agraïda excel·lent puntualitat en començar, més que tot, i a l’acabar les xerrades; la tan poc popular decisió —en els temps presents de consumisme eixelebrat i afany malaltís de lluentons i de beneficis— de vetllar l’austeritat general i la gratuïtat de l’assistència, tret d’aportacions voluntàries i de qui es quedava a dormir i a menjar, està clar, es presentà, o més ben dit, s’engrescà a passar un cap de setmana curull de bones expectatives dels populars trets distintius de la idiosincràsia carismàtica.

Com a rector d’una parròquia de Tortosa, Mn. Josep M. Garcia, de 54 anys. En feia només dos que va conèixer la Renovació Carismàtica Catòlica en l’Esperit, però ja restà trasbalsat en experimentar l’acció de la força poderosa de la Tercera Persona de la Santíssima Trinitat: “Tenia una ferida en el cor i vaig sentir, en pregar per a mi uns germans de la Renovació, com el Senyor la guaria fent rajar sang.”

En la seva xerrada del dissabte, de manera molt planera i molt viscuda, aquest prevere, que farà 27 anys de sacerdot, va donar molta importància al Sagrat Cor de Jesús. Ara bé, pel que fa referència a l’Esperit Sant, digué: “És el timoner que porta l´Església. Estem reunits per l’Esperit Sant, que ens dona força i ens sosté.” Amb una alegria molt visible, va continuar dient: “Jesucrist ha marxat a preparar-nos estada al Cel i serà l’Esperit Sant que ens ajudarà a anar cap al Pare.”

Tot seguit, va afegir: “Jesús ens diu: ‘Jo soc el camí, la veritat i la vida’ (Jn 14,6) ‘i us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.’” Per això, “aquesta estimació s’ha de veure arreu on estigueu: a la feina, a la família, a la parròquia…” Fruit de sentir la vocació, amb vehemència assegurà que confiem amb Ell; per això, “cal buscar l’Esperit Sant en les nostres decisions diàries. Ell, l’Esperit, ens dona força per encarar les dificultats que tinguem”.

“Ens costa manifestar-nos com a cristians en la nostra societat. Aquestes trobades de reunir-nos junts per lloar el Senyor i demanar el seu Esperit ens ajuden, ens animen, però no ens podem quedar aquí”, en el benentès que “després, als nostres llocs de feina, de família, d’amics, cal donar testimoni, sortir al carrer, que ens coneguin per allò que fem, no per tot el que diem. Hem de tenir l’actitud d’una esponja en rebre tota aquella aigua, com a font de l’Esperit, per donar-ho, deixar-ho anar”.

Ens recorda, amb la vivesa amarada de fe que “Déu viu en nosaltres, en cada u per l’Esperit Sant”, cosa per la qual feu especial incís en dir que “un dels perills que ara hi ha és viure de l’emoció, el sentiment. Déu és molt més que l’emoció”, ja que “l’amor de Déu sobrepassa els sentiments”.

Els cants també van formar part de la jornada.

Conscient, comenta, que l’estimació autèntica, desinteressada del matrimoni fidel no està de moda, i féu, a semblança del nostre papa Francesc, una exhortació pràctica i propera per a tothom: “Què podem fer perquè no ens sigui una càrrega estimar?: primer, meditar la Paraula de Déu; dedicar-hi temps i, en segon lloc, assistir als sagraments, en especial referència a la Confessió-Reconciliació.” I si aquests consells no fossin prou concrets i planers, va afegir: “De cara als nens de catequesi, ell recorda que de petit li havien dit: primer, resar cada dia; segon, demanar perdó en confessar-te i Eucaristia diària, si pot ser.” I va acabar amb la certesa que esdevé consigna: “La caritat, l’amor és donar-nos.”

Aquest primer testimoni, digne d’imitació en tot allò que assegurà, fou el magnífic proemi que ben preparà l’arribada del bisbe auxiliar de Barcelona, Javier Vilanova. Acabat d’aterrar, gairebé, de Caracas, va fer honor a la promesa de presidir l’Eucaristia de diumenge, l’ homilia de la qual destacà que “havíem de ser fidels a Déu”, perquè “Ell fa les coses noves”. Constatà que a “Hispanoamèrica creuen molt; aquí poc. Ja hi ha dues generacions que no creuen.” També, a semblança de la metodologia efectista de Francesc, digué: “Què hem de fer per ser fidels?”

Primer, “vida de pregària per estar més units a Déu i no tenir complexes de creure en Déu”, perquè “la Llum del Senyor és amb nosaltres; no l’amaguem”. També va dir, tot seguit: “El Senyor ens demana estar units! Hi ha diversitat de carismes; però hem d’estar ben units i això es nota.”

Amb el goig, que es manifesta, de ser entre un públic del tot amatent, va dir: “Estem en una època post-cristiana. Podem transmetre la fe, perquè molta gent no ha viscut l’experiència de Déu.” Amb tot, feu palès que “hi ha molta pregària en la vida contemplativa”, de tal manera que “elles i ells (monges i monjos) sostenen l’Església, perquè preguen per tot el món. No defallim en la pregària”, de tal manera que “hem d’abandonar-nos a Ell; deixem-nos agafar per l’Esperit. Amb aquella sinceritat que tan agrada i agraeix el creient i no tan creient, va reblar: “L’Esperit del mal ens fa gols, perquè el maligne està dins l’Església.” No sé si ens veié preocupats per les seves paraules, ja que va afegir: “Que l’Esperit del Senyor mogui les nostres accions”, en el sentit que “deixem que l’Esperit vagi manifestant la seva grandesa”.

Va acabar amb paraules de consol i d’exhortació: “Déu us ha elegit per ser apòstols; ens vol ara i aquí.” I va assegurar amb fermesa: Déu farà coses grans!