Cada 6 de gener celebrem la festivitat de Reis, el dia de l’Epifania, el reconeixement de Jesús com a Messies. Aquesta festa troba el seu arrelament en el text bíblic (Mt 1,1-12) on cada element que hi apareix està ple de simbolisme. L’excepcionalitat de l’estrella que els guia remarca l’excepcionalitat del naixement; la presència dels mags (mágoi, en grec) d’origen estranger, l’obertura del missatge de la Bona Nova de la Salvació a tota la humanitat. El reconeixement de Jesús com a autèntic rei dels jueus ens connecta amb el moment de la Passió (Mt 27,11), i crea un gran arc narratiu, que accentua des de l’inici el reconeixement del Messies-Rei. Finalment, l’adoració té una triple vessant, ja que s’evoca la seva reialesa amb l’or, la divinitat amb l’encens i la humanitat amb la mirra.
Aquest origen bíblic, però, va acompanyat de tradició i llegenda. Els savis passen a ser anomenats reis per influència del propi text (Is 60,3-6; Sl 72) on s’expressa la peregrinació escatològica dels reis duent presents. A Occident, ràpidament el seu nombre s’identifica amb tres, i és possiblement Orígenes, pare de l’Església, el primer a formular-ho. Per influència de sant Agustí, l’establiment de l’esdeveniment 13 dies després del naixement suposa la celebració d’una nova festivitat, i separa Nadal i Epifania. Durant l’Edat Mitjana, els noms Melcior, Gaspar i Baltasar apareixen recollits a les Excerpta Latina Barbari (s. VI), a més de la seva representació com a ancià, jove i de rostre morè (Excerpta et Collectanea). I a partir d’aquí els relats i la iconografia han anat vestint de gala aquest passatge bíblic fins avui.
