La Declaració Universal dels Drets Humans va ser proclamada per les Nacions Unides el desembre de 1948. Enguany celebrem doncs el 75è aniversari. No es tracta d’un fenomen que neixi per generació espontània, ni que culmini en aquell moment. Les arrels cristianes dels drets humans es remunten molt enrere.

A tall d’exemple, al segle XVI, els teòlegs i juristes de l’Escola de Salamanca, com el dominic Francisco de Vitoria o el jesuïta Francisco Suárez, van desenvolupar els fonaments del reconeixement jurídic de la vida, la dignitat i la llibertat de pensament, entre d’altres, com a drets naturals, extensius a tota la comunitat humana. Foren els precursors del que després esdevindria el dret internacional.

Ja a mitjans del segle XX, el filòsof convertit al catolicisme Jacques Maritain contribuí als treballs preparatoris de la Declaració que ara commemorem.

Des del Concili Vaticà II, els diferents papes s’han referit clarament a la qüestió. Aquest any és també el 60è aniversari de l’encíclica Pacem in Terris, de Joan XXIII, que l’aborda de manera explícita.

Reprenent el magisteri dels seus predecessors, Francesc, en la seva darrera exhortació apostòlica, Laudate Deum, denuncia la debilitat de la política internacional i rebla, com ho afirmava també fa vuit anys a l’encíclica Laudato si’,  que calen organitzacions mundials més eficaces dotades d’autoritat per assegurar el bé comú, l’eradicació de la fam i la misèria i la defensa certa dels drets humans fonamentals. 

Destacats protestants com Luther King o Dag Hammarskjöld també n’han fet una defensa lúcida fins a les últimes conseqüències en els seus àmbits respectius.

Deia Calderón de la Barca: “La violencia sobra donde la costumbre falta.” Perquè els drets humans esdevinguin costum arreu, hi ha encara un llarg camí per recórrer. El model de tants que els han promogut i ho continuen fent esperona i és motiu d’esperança en moments complicats.