Des de l’aparició dels primers homínids a l’est del continent africà, les espècies del gènere Homo, especialment l’Homo sapiens, han estat protagonistes de moviments migratoris arreu del planeta. L’home ha sabut adaptar-se a tots els climes i ha conquerit el món en tota la seva latitud i longitud. Els primers pobles van ser els ramaders, que es movien amb els seus animals allà on hi hagués pastures i aigua.
Els motius de les migracions actuals són diferents, però en el fons sempre hi ha la necessitat de poder viure en pau del treball de les pròpies mans. Els migrants ucraïnesos ens diuen que el fet de poder viure en pau a casa nostra és ja motiu d’agraïment i d’alegria. En altres casos és l’absència de treball el que obliga a migrar. En ocasions, però, l’única raó és salvar la vida.
L’origen de la nostra fe és una crida de Déu a Abraham per tal de deixar la seva ciutat i encaminar-se vers una terra diferent, amb una promesa de plenitud per a la seva vida. La vida del creient, doncs, és un èxode en el qual la persona ha de sortir d’ella mateixa per tal d’orientar-se vers un nou horitzó. Mentre que per a molts de nosaltres es tracta d’un èxode interior, per als migrants ho és també exterior.
Encara que l’home hagi fet l’experiència de la migració des dels orígens, també porta al cor la necessitat d’arrelar-se, de fundar una llar i habitar un lloc concret. L’home no és un errant, sinó que cerca establir-se, crear vincles amb la comunitat, treballar en el seu creixement, ajudar i ser ajudat, amb tota la riquesa de la vida comuna. Cal que el migrant sigui absorbit per un teixit social, cultural i econòmic que l’incorpora a la vida de la seva nova llar. Hi ha, però, el perill d’establir dos nivells, dues realitats que viuen paral·lelament però que no interactuen entre elles. En ocasions, sembla que en la mateixa ciutat o poble visquin paral·lelament dos mons diferents, amb criteris, normes i visions de la vida molt desiguals. Aquesta sobreposició de dues realitats irreconciliables és font de tensions i genera situacions complexes a l’hora de viure en relació.
La veritable convivència es dona gràcies a una integració que permet començar des d’unes coordenades compartides per tothom. La diversitat no desapareix, però està fonamentada en una xarxa comuna que permet guiar-nos per uns criteris que tots assumim. El dret, la filosofia i la fe cristiana han estat els artífexs de la societat europea durant segles. Potser cal rescatar el bo i millor d’aquesta tríada per tal de conviure junts en el nostre temps.
