La guerra entre Ucraïna i Rússia continua i no sembla que hagi de tenir un final proper. Ja no obre els telenotícies ni està a la primera plana dels diaris, però el conflicte continua i els morts es van acumulant a totes dues bandes. En el nostre món hiperconnectat, no aparèixer als mitjans de comunicació és sinònim de no existir. I així ens relacionem ara amb la guerra, com si no existís. Quan la realitat s’esmuny del primer pla de la nostra atenció, és important recórrer als testimonis, als qui han viscut en primera persona les dificultats i les conseqüències d’allò que es parla. El cardenal Michael Czerny, sj, ens explica l’experiència de la seva família d’haver patit les conseqüències de l’holocaust. La força del testimoni torna a fer-nos present l’esdeveniment amb la seva càrrega emotiva i punyent.
Quan l’esdeveniment històric queda llunyà, o quan s’enquista en la nostra quotidianitat, hi ha el perill de normalitzar-lo, de banalitzar-lo i, sobretot, de tergiversar-lo. No podem sostenir en el temps un impacte emotiu constant que ens desafia. Necessitem normalitzar les coses, fins i tot la barbàrie, per poder conviure amb la violència i el sense sentit del que passa al món. És com un sistema de defensa per tal de no veure’ns ferits constantment per tanta injustícia i tant de mal.
Però l’home viu obert a tota la realitat, sense reduir-la. De fet, reduir la realitat en algun dels seus factors sempre porta a la ideologia, sigui quina sigui. Per això és important mirar-ho tot, encara que ens faci mal, per tal de recordar que el món encara necessita ser salvat, que necessita una paraula redemptora i que encara no hem assolit la pau i la justícia per a tots els homes. Recordar que hi ha guerra (malauradament, no només a Ucraïna) és una ferida oberta en el nostre cor que ens permet romandre humans i deixar-nos interpel·lar pel mal. Vivim en un món bell i meravellós, però on també hi habiten el pecat i la mort. Cal recordar-ho per no viure en una bombolla, aliens a la realitat.
La nostra fe cristiana ens convida a mirar a la cara les situacions de dolor. Moltes vegades no hi podem fer gran cosa, sobretot quan es donen a milers de quilòmetres de casa nostra. La pregària és la nostra manera d’endinsar-nos en aquesta gran ferida que és la guerra. Pregar no és una solució escapista. Més aviat es tracta del gest més raonable quan la situació s’escapa a les nostres possibilitats. Ho deixem tot en mans del Crist, Príncep de la Pau, i la nostra ferida queda remoguda per no ser indiferents a la barbàrie.
