Quan es viu obsessionat per l’escalada sense mesura, no hi caben les posicions humils. Tot ha de ser extraordinari, arrogant, superlatiu, impactant, i ha de formar part de l’embull que ens muntem per viure de la “figura” que espera l’aplaudiment. Ferits per l’orgull, ens costa donar un altre to a l’activitat humana. Ser el primer, guanyar-ho tot a qualsevol preu, arraconar al voral tot aquell que impedeix el nostre “ascens”, constitueix l’afirmació que realment promet. Pensem, per exemple, en el ridícul que podem arribar a fer, com insinua Jesús a l’Evangeli, quan pretenem el capdamunt de l’escalafó i acaparar els primers llocs en tot. Què lluny de l’Evangeli!

Perquè, segons ell, la veritat sempre serà de part dels humils. Aquesta és la conclusió en boca de Jesús: “Tothom que s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit” (Lc 14,11). És en les relacions humanes quotidianes on realment es cuinen les intencions més espontànies del cor. Hem de tenir present, com indica el pensament social de l’Església, que entre els àmbits del compromís social dels fidels laics emergeix, per sobre de tot, el servei a la persona humana, la promoció de la seva dignitat.

La resposta només la pot donar un cor humil, convertit al Senyor, i obert amb senzillesa als altres. Estiguem atents a aquestes paraules: “Fill meu, sigues modest en tot el que facis, i et veuràs més estimat que el qui dona esplèndidament. Com més important ets, més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor. Déu, que és veritablement poderós, revela els seus secrets als humils” (Sir 3,17-20). Fixant-nos en Maria, podem descobrir amb qui compta Déu a l’hora de realitzar els seus plans.