Per a afirmar la nostra fe, hem de mirar Jesús i veure fins on arriba la dimensió del seu amor. D’ell rebem i acollim la major revelació sobre Déu, ric en misericòrdia; d’ell ens ve la màxima revelació del perdó. L’amor de Déu s’anticipa sempre a la nostra manera de ser i d’obrar, l’amor de Déu transforma el cor de l’home perquè es giri de nou cap a Ell. Si fem un repàs a la nostra vida podrem reconèixer, tot i les nostres infidelitats i incoherències, com la paciència de Déu ens ha mantingut enmig de moltes vicissituds.

Es tracta, per tant, de la nostra relació amb Déu com a font autèntica de vida cristiana i garantia del nostre compromís social. “No hi ha conflictivitat entre Déu i l’home —ens diu la Doctrina Social de l’Església—, sinó una relació d’amor en la qual el món i els fruits de l’acció de l’home en el món són objecte d’un do recíproc, entre el Pare i els fills, i dels fills entre ells, en Crist Jesús: en Ell, i gràcies a Ell, el món i l’home coneixen el seu significat autèntic i originari” (CDSE 46).

Si ens familiaritzem cada vegada més amb la Paraula de Déu fent possible l’encontre amb Jesús, i actuem en conseqüència, no només serem els beneficiaris d’una nova manera d’estimar, sinó que entendrem que aquesta no té mesura. Buscar l’ovella perduda, que implica deixar les altres noranta-nou, exigeix potser la renúncia a moltes seguretats i comoditats habituals. Crist no va dir “espereu que vinguin”, sinó “aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus…” (Mt 28,19). Perdonar és donar vida i rebre-la. El perdó és una reacció en cadena, la cadena del bé que es contagia i es globalitza. Per això, el qui perdona no s’equivoca mai.