Quan, essent molt joves vam llegir per primera vegada els documents del Concili Vaticà II, la nostra alegria va ser immensa en poder descobrir que l’Església mirava amb amor el món i tot el que això significa d’afecte i compromís.

Es tractava d’una nova mirada que venia molt ben expressada amb les primeres paraules de la Constitució pastoral sobre l’Església en el món d’avui: “Els goigs i les esperances, les tristeses i angoixes dels homes i dones del nostre temps són els goigs i les esperances, les tristeses i angoixes dels deixebles de Crist.” Ja era aquesta una nova mirada que preparava el cor per al diàleg, obria barreres i esfondrava murs. De joves seminaristes vam créixer amb aquesta mentalitat albirant un futur entusiasmador que ens il·lusionava enormement.

Quan, després de més de cinquanta anys, el papa Francesc, que està retornant la vida de l’Església i del món a l’esperit conciliar, diu que “res d’aquest món no ens resulta indiferent”, ens està oferint aquella frescor evangèlica que el mateix Concili promulgava quan afirmava que “no hi ha res de humà no que no ressoni dins el nostre cor”, afirmació que posa l’accent en una ruptura amb la indiferència i amb el prejudici dels qui culpen injustament el Concili dels mals que avui patim.

L’intent constant del papa Francesc és entrar en diàleg amb tothom. La cura de la nostra casa de tots és un element fonamental per a aquest diàleg. D’aquí la proposta d’un temps de pregària i de compromís entre els qui una mateixa preocupació ens uneix. En aquest esforç compartit i superant tota diferència, bé mereix la nostra atenció per ser-hi presents amb el diàleg, la cooperació i l’acció.