El papa Francesc ha dit que “no n’hi ha prou en tenir un sínode, sinó que s’ha de ser sínode. L’Església necessita un intens intercanvi intern: un diàleg viu entre els pastors i entre els pastors i els fidels”. Vivim uns moments a l’Església en els quals cal recuperar tot el que afavoreixi l’empatia, la solidaritat i la participació. Només així és possible viure la comunió i només així s’assegura la participació.

Tanmateix, d’on ha de provenir aquest canvi personal d’actituds i la consegüent renovació d’estructures? El darrer document sinodal diu que “un dels aspectes més significatius del Sínode és el reconeixement que està inspirat i format per una espiritualitat. El fet de cultivar una espiritualitat per a la sinodalitat ens ajuda a integrar la nostra reflexió teològica i ampliar la nostra experiència d’Església en la mesura en la qual ens comprometem més profundament en el procés sinodal”.

Però, què significa i com s’inclou el terme “espiritualitat”? “A mesura que els aspectes de l’espiritualitat sinodal se’ns presenten, podem arribar a descobrir-hi les maneres en què l’Esperit Sant il·lumina la vida de l’Església, atraient cadascú cap a un amor més profund per Crist i movent-nos a desitjar una comunió, una participació i una missió cada vegada més gran”. Deixar que l’Esperit parli i actuï depèn del grau de confiança que li oferim, de deixar que es faci present en el nostre interior i ens mogui a actuar. Viure l’espiritualitat del Sínode serà, al mateix temps, un exercici que ha d’anar molt unit a la pregària i a la participació litúrgica i sacramental, espais on trobem la força necessària per estar espiritualment en forma i caminar junts.