Quin goig d’excursió arribar a una ermita o a un santuari, dalt d’un turó i trobar que una part n’ha estat destinada a casa de colònies, una hostatgeria o fins i tot un restaurant modest. L’indret està cuidat, les persones continuen apropant-s’hi i hi troben acollida. Aquell patrimoni eclesial, bastit en el seu moment amb l’esforç de moltes persones que compartien una fe, continua tenint un rendiment social. Encara que només s’hi vagi a dinar o hi passem caminant, ens cridarà l’atenció la Mare de Déu que li dona nom o el sentit d’aquell temple senzill en plena natura.
De la mateixa manera que falten pisos per a moltes famílies, mentre grans tenidors disposen d’habitatges buits, l’Església corre el risc de tenir un patrimoni notable amb un ús ínfim. Sense perdre’n la propietat, ni un ús en consonància amb la finalitat amb què es va construir, la generositat l’ha de portar a compartir-ne el gaudi quan no presta un servei propi suficient. Amb visió de conjunt, de forma planificada i no responent a «l’oportunitat» del familiar d’un rector, cal anar trobant usos el més social possible a espais que «s’obren un cop l’any». Cal pensar amb una activitat econòmica ben administrada, que permeti mantenir el patrimoni amb dignitat, i que el seu aprofitament tingui sentit.
“Contribuïm en positiu a fer propostes possibles, compartint aquests béns com l’evangeli ens proposa”
JOSEP ORIOL PUJOL i HUMET (director general de la Fundació Pere Tarrés)
Ocupar-se proactivament dels immobles forma part d’una responsabilitat que tot propietari té. Cal pensar que, de la mateixa forma que bona part de la societat conscienciada es pot indignar davant la banca si disposa d’immobles buits, ho podria fer amb l’Església si no està disposada a compartir uns béns que diferents generacions han anat bastint.
No és fàcil administrar-ho pel valor cultural de força immobles, per la catalogació urbanística d’equipaments que els qualifica, per la seva dispersió geogràfica, pels interessos de persones que busquen aprofitar-se’n, però fer-ho correctament forma part d’una responsabilitat que diòcesis, congregacions i altres organismes tenen. Contribuïm en positiu a fer propostes possibles, compartint aquests béns com l’evangeli ens proposa.
