La teòloga aragonesa Cristina Inogés està implicada, des de l’inici, en tot el procés del Sínode 2023, dedicat a la sinodalitat, és a dir, a treballar per caminar plegats a l’Església. Com a membre de la Comissió Metodològica del Sínode, aposta per fer del Sínode una gran esperança per transmetre el missatge de Jesús de cara al futur, fonamentat en tres directrius: trobar-se, escoltar-se i discernir. Cristina Inogés va ser entrevistada a Ràdio Estel, concretament al programa Sense distància, presentat i dirigit pel periodista i diaca Ignasi Miranda.

El 18 d’octubre passat va inaugurar el curs del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia a Barcelona. La seva intervenció portava per títol Exclosos en l’Església, què podem dir des del Sínode? Faci’ns cinc cèntims de la seva intervenció.

El tema dels exclosos i marginats a l’Església és un tema apassionant. El papa Francesc ha convocat aquest Sínode, en què ha donat veu a tot el poble de Déu, fins i tot als qui es troben “fora” de l’Església, aquells que no són creients, aquells que pertanyen a altres confessions cristianes i a altres religions. En la meva ponència vaig abordar com n’és, d’important, per al Sínode deixar que els exclosos parlin, que la seva veu arribi, perquè ells tenen unes reflexions molt interessants. Hem de ser conscients que molts dels que considerem exclosos a l’Església els hem exclòs nosaltres, i el pitjor de tot és que no els trobem a faltar. Això és molt greu.

“El papa Francesc ens ensenya a aprofundir el que suposa la pedagogia sinodal”

Com valora l’anunci que va fer recentment el Sant Pare d’una segona part d’aquest Sínode prevista per a l’octubre del 2024?

Ben positivament. Això no podia fer-se en un termini de temps limitat. El fet que el document final hagi de tornar a les diòcesis per ser llegit, estudiat, valorat… és una manera, per part del papa Francesc, de continuar ensenyant-nos a aprofundir el que suposa la pedagogia sinodal. Tot plegat, es tracta de reconèixer que res no està acabat, que sempre cal fer-hi aportacions i, sobretot, que la sinodalitat no és quelcom que es fa d’un cop per sempre, sinó que és un constant anar fent entre tots. Evidentment, la sinodalitat no acabarà sent l’“anècdota” del pontificat del papa Francesc.

Quina impressió té vostè del que ha estat la fase diocesana del Sínode arreu del món?

Ha estat realment sorprenent per la immensa participació que hi ha hagut i per la seriositat i el rigor que han mostrat els grups que han treballat els documents, creats per a aquesta comesa. I, molt especialment, per trobar-nos davant de la possibilitat d’estructurar el pensament, de viure un procés espiritual, de saber discernir el que estem dient i el que estem aportant, de saber escoltar-nos —que, de fet, és la base real— i ser conscients que tenim capacitat per pensar i expressar, i que el que expressem és quelcom intel·ligent i rellevant. Aquest ha estat el gran descobriment en la fase diocesana del Sínode, a part de les vies que s’han anat obrint i que han servit per elaborar el document de la fase continental, que es donarà a conèixer ben aviat.

Fa un any, vostè va indicar en una entrevista al nostre setmanari que al llarg del procés sinodal podria haver dificultats “inherents a la condició humana”. Quins han estat aquests obstacles?

Els problemes que hi ha hagut s’han derivat del desconeixement del mateix procés sinodal, de la nostra pròpia capacitat per parlar i expressar els pensaments que teníem i, sobretot, per discernir en grup i en comunitat. Amb la pràctica, s’han pogut solucionar aquells problemes que van sorgir en un principi. Ens han sorprès els temes que han anat sortint i que marcaran la fase continental. Les línies que s’han obert d’una manera tan general mostren veritablement que l’Esperit va bufant en aquesta direcció.

Vostè és una gran defensora del paper de la dona a l’Església. Al Sínode s’ha manifestat alguna llum sobre aquest tema?

Les peticiones han estat molt directes: participació plena de la dona a l’Església, el celibat opcional… Són qüestions molt lentes per desenvolupar en el temps perquè cal una preparació per part de tothom, i aquest canvi de mentalitat només arribarà a través d’una conversió prèvia. És important tenir-ne un convenciment evangèlic, el qual costarà una mica. La presència de dones a les comissions sinodals o l’aposta de Francesc d’incorporar dones en llocs de govern del Vaticà ja són una realitat. També hi ha la qüestió del diaconat femení. Si no se’n parla, no s’avança en aquests temes.

Vivim un temps de reformes que el papa Francesc ha recollit a la constitució apostòlica “Praedicate evangelium”. Què ha suposat aquest document?

És un text profundament sinodal que ningú no sabia que apareixeria en ple procés sinodal. Ha estat una alenada que ha ajudat molt en la reforma dels organismes de la cúria romana. És un pas importantíssim de cara al laïcat. No està prohibida la presidència de cap dicasteri als laics. Ja no s’hi fan diferències entre laics homes i laiques dones. És un pas cabdal. Francesc va en la línia d’una obertura evangèlica.

“Aquest Sínode, en certa mesura, és una nova fase en l’aplicació del Concili Vaticà II”

Quins fruits espera d’aquest Sínode per a l’Església i per al món?

És un Sínode que ens afecta a tothom perquè tots estem convocats a participar-hi. Els grans fruits es coneixeran, però amb temps. Som en plena celebració del seixantè aniversari del Concili Vaticà II i encara no l’hem aplicat totalment. Aquest Sínode, en certa mesura, és una nova fase en l’aplicació del Vaticà II. Els canvis a l’Església són lents, però això no vol dir que no n’hi hagi. Una Església sinodal no s’acaba de fer mai. La sinodalitat és important perquè significa recuperar l’essència del que va ser l’Església en el seu naixement.

La guerra d’Ucraïna i altres conflictes bèl·lics són una de les grans preocupacions per al Sant Pare i per a l’Església d’avui. Què poden aportar els creients, més enllà del Sínode, a la solució d’aquests problemes des de la fe i des de la seva adhesió a Jesucrist?

La guerra d’Ucraïna està marcant, d’una banda, la realitat del Sínode, però també la realitat quotidiana de països, com els dels nord d’Europa, que tenen una pràctica ecumènica habitual. De la mateixa manera que després de la Segona Guerra Mundial vam iniciar un procés ecumènic, que va costar moltíssim d’aconseguir, podem reiniciar ara un altre procés ecumènic, en què tothom pugui aprendre dels errors. Hem de centrar el missatge ecumènic i l’eix principal en Crist, que és qui ens uneix.

Sobre els abusos a menors i de poder, què ens pot dir?

Cada vegada som més conscients que hi ha una arrel que és l’abús de poder, el qual ha generat una sèrie d’abusos de tota mena: sexuals, espirituals, laborals, econòmics…, que cal guarir. Aquest és un mal que ha afectat les estructures que hi ha dins de l’Església. És un delicte gravíssim i que cal guarir si volem que l’Església sinodal arranqui amb unes noves maneres de relacionar-nos entre nosaltres.