No portar el vel o hijab correctament posat ha estat la causa d’arrest de la Masha Amini a l’Iran, que va acabar morint sota sospitoses circumstàncies fa unes setmanes. Va ser detinguda per la Policia Moral o “Pasdaran”, que regula des de l’any 1979 el comportament de la població iraniana. La mort de la Masha Amini no ha passat desapercebuda, sinó que ha suposat l’inici d’una onada de protestes i manifestacions contra el règim iranià. Unes manifestacions protagonitzades per les pròpies dones iranianes, amb dures repressions, que ha suposat també la mort d’almenys 201 persones, segons dades de l’ONG Iran Human Rights. Així, ha estat un detonant a partir del qual les dones iranianes han demostrat que estan en contra de la repressió, simbolitzant la seva crítica, fins i tot amb cremes de hijabs al carrer.
“La mort de la Masha Amini no ha passat desapercebuda, sinó que ha suposat l’inici d’una onada de protestes i manifestacions contra el règim iranià“
Les veus crítiques contra la República Islàmica de l’Iran (o Yomhuriye Eslamiye Iran) han traspassat fronteres i els mitjans europeus s’han fet ressò del que ha succeït. A més, pocs dies després, polítiques, cantants i actrius de renom han mostrat el seu suport, seguint els principis de la sororitat feminista. Aquest suport ha estat materialitzat amb vídeos en directe o gravats en els quals les dones es tallen flocs de cabell que s’han fet virals a través de diferents xarxes socials com Tik Tok.
Dones musulmanes activistes que viuen a Europa també han mostrat el seu suport a les dones iranianes, amb missatges condemnant l’obligació a l’Iran de portar el vel a la via pública. Per exemple, l’activista i diputada catalana Najat Driouech (ERC) va mostrar el seu suport a la manifestació convocada a la plaça Sant Jaume el 27 de setembre passat a Barcelona i amb un missatge a Twitter afirmant: “El vel mai ha de ser una imposició, sinó una opció personal”.
I és que si hi ha un aspecte rellevant que ens mostra la situació actual a l’Iran és que el context és important. Mentre que a Catalunya moltes dones musulmanes reclamen la possibilitat d’usar el vel com a elecció personal en tots els àmbits de la vida, a l’Iran l’obligació de portar el vel és un dels mecanismes de control contra el qual estan lluitant les dones. L’Iran és actualment un dels pocs països de majoria musulmana que obliga per llei la utilització del hijab. A Catalunya, en canvi, el vel és sovint el principal element de discriminació que afecta la vida diària de moltes dones musulmanes, precisament per no poder portar-lo lliurement. De fet, aquesta setmana s’ha fet pública una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que avala la possibilitat de les empreses de prohibir l’ús de símbols religiosos a la feina.
“Aquesta setmana s’ha fet pública una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que avala la possibilitat de les empreses de prohibir l’ús de símbols religiosos a la feina”
Malgrat que no podem negar que pugui haver-hi casos de dones que es veuen obligades a portar el vel, a Catalunya són moltes les dones que reclamen la lliure opció personal per portar-lo. Com a símbol visible, es converteix en l’element principal de l’expressió pública de la seva religió que les identifica com a musulmanes. Així, a més de trobar dificultat per poder dur-lo en l’àmbit educatiu i a la feina, també és el principal element pel qual les dones pateixen discriminació i islamofòbia, tot convertint-se en el camp de batalla en el qual es materialitzen les percepcions negatives envers l’islam. Els estereotips envers les dones musulmanes amb vel fan que es vegin com a víctimes de la seva religió i com a dones oprimides sense capacitat d’actuar per elles mateixes. Això fa que sovint també es promoguin visions paternalistes envers les dones musulmanes, sense que es consideri l’opció de portar el vel o el hijab com un dret propi de la llibertat religiosa.
El famós assaig de l’antropòloga Lila Abu-Lughod Les dones musulmanes necessiten ser salvades? (“Do Muslim Women Need Saving?”) del 2013 continua vigent actualment a l’hora d’analitzar críticament la visió que tenim sobre les dones iranianes. Abu-Lughod va analitzar les percepcions occidentals sobre les dones musulmanes després de l’11-S i la proliferació de discursos sobre la necessitat de “salvar-les”. Discursos que sovint van ser utilitzats per justificar fins i tot la intervenció militar a països del Pròxim Orient.
Aquestes visions paternalistes, marcades per un eurocentrisme i per unes visions dicotòmiques entre “Occident/Orient”, impliquen una anàlisi estereotipada que no ens permet arribar a les grans complexitats de les dinàmiques sociopolítiques del Pròxim Orient. Amb l’Iran, ara veiem un exemple i una oportunitat per canviar el focus: les mateixes dones iranianes estan sent les protagonistes de les manifestacions contra la República Islàmica d’Iran. El suport internacional és rellevant i necessari, sobretot una resposta contundent que provingui dels poders polítics. No obstant això, elles demostren clarament la seva agència i que no necessiten “ser salvades”.
