Què podem esperar? 

Una transformació, un canvi, una metamorfosi. La naturalesa ens dona constantment lliçons d’aquesta veritat. El no-res no és. La individualitat es descompon, però no s’anorrea; es transforma en el que ara no és, ni som capaços d’entreveure. 

La individualitat es descompon, però no s’anorrea; es transforma en el que ara no és, ni som capaços d’entreveure

La naturalesa n’és plena d’exemples. El gra de blat mor colgat sota la terra humida, però d’ell neix, amb força, l’espiga que s’obre camí verticalment cap al cel. El capoll mor, però d’ell emergeix la papallona. És transitori, com també ho és la papallona multicolor que ha emergit d’ell. L’ou es trenca quan el poll ix al món. Ja ha acomplert la seva funció. La fulla de l’arbre cau durant la tardor, però es transforma en humus, sediment nodridor que les arrels de l’arbre absorbeixen. 

No som éssers fets per a la mort, no som éssers destinats a l’anorreament, al no-res. Som éssers en constant transformació des del mateix moment que som i aquesta metamorfosi té lloc a cada instant encara que sigui de manera imperceptible als ulls humans. 

No som éssers fets per a la mort, no som éssers destinats a l’anorreament, al no-res

Esperar és contracultural. Ho volem tot i ho volem ja. La frustració emergeix a cada moment, perquè no suportem la distància que s’estén entre el desig i la seva realització. 

Esperar és sostenir la fe en l’inesperat. Rau a creure que el que és poc probable pot obrir-se camí, que passi quelcom que no està dins de la lògica del càlcul. Esperar no és negligir l’ara. Qui espera arribar a un lloc es posa a caminar, encara que no tingui la certesa d’arribar-hi. 

Qui espera arribar a un lloc es posa a caminar, encara que no tingui la certesa d’arribar-hi

L’esperança transcendeix l’expectativa. És esperar el que no és esperable, el que no està en els plans de futur, en la nostra capacitat d’anticipació.

L’experiència vital ens mostra, de manera fefaent, que els grans encontres de la vida no estaven planificats. Tot esperant, el fruit madura.

La paciència és, justament, experta en l’art d’esperar. Què podem esperar quan l’ésser estimat ha marxat per sempre més? Que l’Amor venci la mort, que l’Amor recreï el vincle trencat, que l’Amor curi la ferida causada, que l’Amor sigui més fort que la mort.

Esperar és reconèixer un bri de possibilitat, confiar que l’absurd no és la lògica que governa el món. En la nit fosca, és fàcil desesperar. El més difícil és confiar que, a l’albada, es faci la llum. I, no obstant això, després de l’hora foscant, ve la lluminosa.