L’altre dia, en expressar el meu condol a un company que acabava d’enterrar un familiar molt proper, el meu amic em va explicar que havien preparat una cerimònia laica, perquè ningú de la família se sentia identificat amb la fe cristiana, però que havien volgut acabar amb un parenostre. Perquè és molt bonic, em va dir, i perquè el cristianisme, compartit o no, forma part de la nostra base cultural comuna.

Aquest fet, que no és la primera vegada que observo, em va fer rumiar. Alguna vegada he sentit rondinar alguns cristians, que consideren que fer això és una manera massa acomodatícia i utilitarista de prendre’s la fe. Jo més aviat, però, ho veig com un fet valuós i expressiu d’un ble que crema i que s’expressa no per rutina, ni per quedar bé, sinó amb autenticitat.

De fet, quan els sagraments coincideixen amb fets vitals que poden celebrar-se també civilment, com un enterrament o un casament, si no és que hi ha un vincle ferm amb una comunitat eclesial, la temptació de personalitzar una celebració que té validesa civil i que a la pràctica pot fer-se tranquil·lament sense demanar permís a ningú és gran i crec que l’Església faria bé de tenir-la en compte, valorant-ne el que té de positiu i fent pedagogia sobre els elements bàsics. Per exemple, que en un enterrament no es tracta tant de fer el panegíric del difunt, sinó de celebrar la Pasqua de Jesús, que és també la nostra.

Crec que convé tenir en compte també tres fets:

1. Amb la progressiva proliferació de cerimònies laiques, que de vegades provoquen situacions xocants, han canviat les expectatives de la gent: s’és més conscient que les coses es poden personalitzar, que poden ser molt participatives, que família i amics poden tenir protagonisme, i fins i tot de vegades es poden buscar cops d’efecte, adequats o no. Això fa que els enterraments cristians siguin vistos com a rutinaris i despersonalitzats.
2. Quan no hi ha coneixement mutu o proximitat entre la família i el celebrant, o quan aquest no s’esforça a expressar la realitat humana del difunt, o utilitza un llenguatge distant o incomprensible per als assistents, és probable que estigui eixamplant l’escletxa per on es produeixi una «fuga» de cristians que, davant la por d’unes exèquies massa distants, acabin substituint la celebració prevista al ritual per una altra de pròpia on no hagin de donar explicacions a ningú.
3. En alguns enterraments, la dinàmica familiar interna és complexa: perquè hi ha conflictes no resolts, perquè és un moment dolorós on afloren fàcilment emocions intenses, o perquè el difunt és creient i la família no, o a l’inrevés. De vegades s’assoleixen equilibris molt ajustats, que no sempre lliguen amb el que el ritual preveu. Cal molta delicadesa i respecte, capacitat de negociar i de prioritzar.

Penso que, si l’Església no aconsegueix que les celebracions de les exèquies tinguin un cert caliu més enllà de la seva ortodòxia, aquestes escletxes s’aniran eixamplant fins a resultar incontenibles. La gent farà els enterraments al seu gust, amb ingredients cristians de diversa intensitat, i prescindint de la comunitat cristiana. És un bon moment, doncs, per formar, per personalitzar, per acompanyar en el dolor, i, si convé, per revisar alguns elements litúrgics. Per centrar l’esperança, la pregària, la fe, el respecte mutu.