Jesús estava ensenyant en el Temple (20,1), quan se li acosten alguns sadu­ceus que negaven que hi hagués resurrecció després de la mort. Aquests li plantegen un cas de moral: «Mestre, Moisès ens va escriure que, si el germà d’algú mor sense fills, havent pres muller, que prengui el seu germà la seva muller i susciti descendència al seu germà.» Es tracta de la coneguda Llei del levirat. El plantejament és molt rebuscat: intenta ridiculitzar la seva creença en la resurrecció que defensaven també els seus adversaris fariseus: «Eren, en el nostre cas, set germans. El primer que prengué muller morí sense fills, i el segon i el tercer; semblantment els set no deixaren cap fill i moriren; finalment també la muller va morir.» La pregunta que li formulen no permet cap escapatòria: «En la resurrecció, doncs, ¿de quin d’ells serà muller? Tots set, en efecte, l’han tinguda per muller.»

Jesús els respon diferenciant entre les normes que regeixen el món present, basades en la procreació d’homes i dones, i les que regiran en el món futur: els qui hagin estat trobats dignes d’atènyer aquell món i la resurrecció no es casaran entre ells, perquè no hauran arribat mai a morir. En una paraula: «Són iguals als àngels per a Déu, essent així que són fills de la resurrecció.» Tota la força de l’argumen­tació rau en l’expressió «els qui hagin estat trobats dignes», cosa que implica una opció personal lliure i responsable que respecti a fons la creació. Està a l’abast de tothom, homes i dones, però només l’assoliran aquells que respectin l’altre i superin el seu ego. Aquestes persones, «per a Déu» són iguals als àngels, l’ideal que havia proposat a tots els humans. Com que li havien citat la Llei mosaica del levirat, els addueix com Moisès mostrà que els morts ressusciten «quan anomena “Senyor” el Déu d’Abra­ham i Déu d’Isaac i Déu de Jacob» (Εx 3,6.15-16) i Jesús ho ratifica: «Déu, de morts, no ho és, sinó de vius, perquè per a ell tots viuen.»