«Ah! Com ha quedat, de deserta,

la ciutat tan ben poblada! 

La més famosa entre els pobles,

avui és una viuda. 

La reina de les ciutats,

ara és esclava.» (Lm 1,1)

El llibre de les Lamentacions es troba amagat en el cor de la Bíblia, cinc capítols que ens fan compartir un dels moments més durs de la història del poble d’Israel: l’Exili de Babilònia (segle VI dC), la fi de totes les seves seguretats, és a dir, la terra, la monarquia, la ciutat santa, la independència i el Temple. La commoció de la pèrdua és tan gran, el dolor i l’angoixa tan durs i la destrucció de tot i de tothom tan impactant, que es traspua en el llenguatge utilitzat. D’aquesta manera, les experiències d’abandonament, d’opressió, de profanació, d’enuig, de tristesa… expressen la tensió de la situació viscuda. El dolor s’obre pas a través de la lamentació, que juga entre el caràcter individual i col·lectiu, demanant la intervenció divina, reflex del seu caràcter litúrgic.

La interpretació de la destrucció com un càstig merescut es barreja alhora amb la confessió d’esperança en Déu, que es va revelant al llarg del text. Aquest moment de foscor i duresa es converteix alhora en un moment de purificació de la fe d’Israel. Així, l’expressió del dolor pren el màxim relleu i força, connectant amb tota expressió humana de patiment, d’aquí que sigui un dels textos llegits durant la Setmana Santa. I des d’aquesta perspectiva, ens recorda que tot i trobar-nos en alguns moments en el fons d’un pou, on la foscor i la soledat senyoregen, Déu està amb nosaltres per sempre.

«Encara som vius per l’amor del Senyor,

la seva misericòrdia no s’esgota.

    La renoves cada dia.

Oh, quina fidelitat!» (Lm 3,22-23)