El president Macron en el discurs d’inici de curs polític a final d’agost ens avisava dels desafiaments als quals hem de fer front —la crisi energètica, la sequera, el ralentí econòmic, el malestar social. Ens anunciava que entrem en una nova era i que «estem vivint el final de l’abundància i la despreocupació».

La pandèmia del Covid i la guerra d’Ucraïna han posat sobre la taula que cal fer canvis molt profunds si volem tenir les necessitats bàsiques cobertes i tenir una vida digna.

La pandèmia ens va mostrar la vulnerabilitat en què vivim, un sistema sanitari que no tenia capacitat per atendre el gran volums d’infectats, no teníem fàbriques de mascaretes ni respiradors artificials. Vam comprovar que havíem traslladat la indústria d’aquests productes o dels antibiòtics a la Xina, seguint el criteri econòmic. Un cop arriba la crisi, descobrim la vulnerabilitat de dependre d’un altre país, de la seva voluntat política i dels sistemes de transport o de les cadenes de subministrament, majoritàriament controlades per la Xina.

Amb la guerra d’Ucraïna hem tornat a comprovar que la barbàrie és al costat de casa nostra. Hem tornat a sentir que estem molt a prop d’una altra guerra mundial i tornem a sentir la mort i la destrucció.

Però la guerra d’Ucraïna empeny a accelerar altres canvis que havien de fer-se, com reduir el consum de combustibles fòssils, canviar els models industrials per altres amb energia renovable o reduir el consum energètic. La guerra ens mostra la interdependència en què vivim, una guerra que afecta la producció de gra que repercuteix en escassetat l’oli de gira-sol, de blat per al pa, escassetat de pinsos per als animals. Tot plegat ha provocat pujades de preus, inflació, perill de recessió econòmica i en poc temps veurem com augmenta el nivell de pobresa a les nostres ciutats.

I si no en teníem prou, ha estat l’estiu mes calorós i sec de molts anys. És possible que s’estableixin restriccions d’aigua ara a la tardor.

Als governs se’ls ha acabat el temps d’esperar a veure si canvien les coses per si soles. Han d’actuar amb canvis profunds però tenint cura de les persones, sobretot de les més febles. Que els més pobres no siguin els que hagin de pagar les crisis i les transformacions necessàries.

Nosaltres els ciutadans, hem de començar a pensar diferent, a adquirir hàbits de vida diferent; altres governs avisen que ens esperen anys dolorosos i de sacrificis i que no podem esperar a tornar a la normalitat anterior.

El futur no està escrit, depèn de nosaltres redirigir-lo cap a un món més fraternal.