Emmanuel Taban és un prestigiós pneumòleg de 45 anys que, des de Sud-àfrica, fa un servei a la medicina i a la societat. La seva història seria ben normal, si no fos perquè la seva situació actual és fruit de la superació d’entrebancs que van posar en joc la seva vida a partir de l’any 1994, quan va iniciar un viatge, amb només 16 anys, ple de perills. Va haver de deixar el seu país, el Sudan, fortament castigat per la guerra. Gràcies a la generositat de moltes persones, la majoria desconegudes, va anar avançant cap al sud i va passar per Etiòpia, Kènia, Tanzània, Moçambic i Zimbàbue, fins que va arribar a Sud-àfrica. Allà, amb l’ajuda dels Missioners Combonians, va aconseguir fer realitat el seu somni i es va convertir en el que és ara, un pneumòleg de reconegut prestigi. L’èpic viatge d’aquest refugiat sud-sudanès està recollit i explicat en primera persona al llibre El chico que nunca se rindió, un treball que acaba de publicar l’editorial Mundo Negro.

Com definiria aquest viatge de migració desesperada i de refugi? Potser és un recorregut de la foscor a la llum en aquesta vida?

La vida en si mateixa és un viatge i, com tot viatge, necessita un propòsit. Certament, va ser un viatge des de la desesperació cap a una vida amb un propòsit.  

En els primers capítols, vostè ja explica el difícil context personal, familiar i social que vivia al Sudan entre la segona meitat dels anys vuitanta i principis dels noranta del segle passat. Què va aprendre d’aquells primers anys de vida?

En els primers anys de la meva vida, acceptàvem les coses tal com eren, encara que fossin inacceptables. Tothom al poble vivíem aquestes mateixes circumstàncies i ens vam veure obligats a acceptar aquesta situació d’impotència com una cosa normal. Avui en vida veig que eren unes circumstàncies inhumanes en què ens faltava de tot, i no puc considerar-la una vida normal on una persona pugui créixer.

El 1994, després de moltes dificultats i enmig de la desesperació, comença aquesta incerta aventura, un viatge buscant refugi. Com és l’inici d’aquesta emigració?

L’inici d’aquest viatge va tenir lloc perquè les forces governamentals em van arrestar, sospitaven que fos un espia, em van torturar i em vaig convertir temporalment a l’islam. L’exèrcit del nord em va portar al nord-est del país, a una escola alcorànica. Així és com tot va començar.

El segrest i la tortura, el bloqueig a Asmara, l’amenaça de lladres i de serps, una acollida amb els combonians i els estudis de Medicina van conviure entre algunes llums d’esperança i moltes foscors durant aquest viatge que vostè va anar fent. En quins moments va veure la seva vida en perill?

Al llarg de la meva vida m’he enfrontat a molts perills i sobretot diria que venen de les persones. A l’Àfrica tinc més por de les persones, en algunes ocasions, que dels animals. Ara bé, també és cert que en aquest camí m’he trobat gent molt bona, per exemple els Missioners Combonians, que m’han ajudat al llarg d’aquest trajecte. Gràcies a ells sé que hi ha gent bona al món.

Viu, enmig de la desesperació, moments d’ànims i d’esperança, per exemple quan una religiosa el posa en contacte amb el bisbe responsable de Càritas Eritrea amb una carta de presentació. Aquests gestos de caritat van ser la clau perquè continués endavant en aquest viatge?

El que és interessant de la intervenció de la germana Else en el meu viatge és que la seva ajuda va ser resultat d’un fracàs anterior. Abans de trobar-la, havia intentat entrar a Kènia però no va ser possible, vaig haver de tornar de nou a Eritrea i Etiòpia, on vaig passar una temporada com a nen del carrer. Va ser en aquest retorn quan em vaig trobar la germana i, a partir d’aquí, les coses van començar a solucionar-se. Aquesta és la lliçó que em va ensenyar: mai no ens hem de rendir, sempre hi ha una llum al final del túnel i Déu no vol que ens donem per vençuts, sinó que vol que aconseguim el nostre propòsit. Això sí, Déu treballa, ens hi ajuda, però nosaltres hi hem de posar de la nostra part, no podem quedar-nos de braços plegats.

Què va representar l’etapa a Kènia, amb tots els perills que va patir abans de la continuació del viatge fins a Sud-àfrica?

Quan vaig arribar a Kènia, un parent em va allotjar a casa seva, però després em va rebutjar. Va ser gràcies a una llauna de coca-cola, on vaig llegir que havia estat fabricada a Sud-àfrica, que vaig prendre la decisió de sortir de Kènia i iniciar la segona part del viatge. Sense aquest primer rebuig, mai no hauria arribat a Sud-àfrica. Al llarg del nostre camí tot té un sentit.

El que és interessant de la nostra vida és que si sabéssim sempre el que ens passarà no hi hauria la sorpresa de veure com n’és, de gran, la vida. És el que vaig experimentar en arribar a Johannesburg, que no sabia el que em depararia el futur i vaig descobrir a poc a poc que era una cosa gran.

“Si sabéssim sempre el que ens passarà no hi hauria la sorpresa de veure com n’és, de gran, la vida”

Després de la seva persistència, reprèn els estudis i desenvolupa tot l’itinerari universitari de Medicina. Què destacaria d’aquella etapa, amb la tramitació prèvia del que va ser el reconeixement de refugiat?

El moment de poder estudiar Medicina va ser com materialitzar i confirmar el propòsit que Déu havia disposat per a mi. Calia, però, que jo hi afegís la determinació, la passió i la constància. Ara puc dir que vaig néixer per ser metge i que Déu em va plantar la llavor al cor.

Tot l’èxit que assolim en la vida implica sacrificis, suor i dolor, i per a mi la graduació en Medicina va ser aquesta victòria que donava sentit a tot el patiment anterior, i em permetia anar-lo oblidant. La vida mai no és fàcil. L’important és centrar-nos en l’objectiu, en la crida, en el propòsit que tenim.

“Ara puc dir que vaig néixer per ser metge i que Déu em va plantar la llavor al cor”

Com va ser el seu retorn temporal al Sudan del Sud, amb el retrobament amb la seva família?

Quan vaig tornar em vaig trobar una situació molt trista. En primer lloc, perquè havia mort el meu germà, però, en segon lloc, per les circumstàncies de l’entorn. Vaig veure la gent del poble vivia de manera molt similar a com jo l’havia deixat. No hi havia hagut cap canvi. Per això tinc la determinació de tornar i ajudar que la situació millori.

Finalment es va casar amb Motheo, que el va fer pare de seguida. Com viu la condició d’espòs i pare de família?

L’estructura familiar és un element fonamental de la vida i Motheo va ser la dona que ho va fer possible. Ser un home casat és fonamental i m’aporta estabilitat.

Vostè diu, en el penúltim capítol del llibre, que les solucions als problemes de l’Àfrica passen segurament per deixar d’atribuir els seus problemes a Déu.

Sempre dic que si ho deixem tot en mans de Déu les coses no canviaran. El desenvolupament també es fa gràcies al treball de l’home. El problema de l’Àfrica no és Déu, sinó la manca de destresa de la població, la capacitat de construir i desenvolupar diferents tècniques. Per tant, la pobresa és conseqüència de la gent, no de Déu. Per això ens hem de centrar a desenvolupar les destreses dels joves, a formar-los, perquè  siguin ells mateixos els que puguin desenvolupar el seu poble i la seva llar.

I en el darrer capítol, vostè explica que tota aquesta aventura dels seus primers 45 anys de vida és com la primera part d’un partit de futbol. Ha assolit èxit, fins i tot un reconeixement com a Personatge Africà de l’any 2021, i ha superat molts obstacles. Però vostè recorda que no ha arribat a cap meta final. Com afronta ara la segona part d’aquest partit, el de la seva vida, a Sud-àfrica?

Així com la primera part de la meva vida es va centrar en la supervivència i en la cobertura de les necessitats bàsiques, aquesta segona part la centro en l’Àfrica i en el seu desenvolupament. És molt difícil, però si ho vaig aconseguir en la primera part, crec que també serà possible el somni d’aquesta segona part, això sí, amb l’ajuda de la comunitat internacional i de tantes persones que m’envolten.