A punt de complir-se una setmana de l’inici del Mundial de Qatar, l’interès de les competicions esportives conviu amb la preocupació pel respecte dels drets humans en aquest país de la península Aràbiga. Moltes entitats, també des de l’Església, continuen demanant que el país no vulneri la dignitat de les persones. En parlem amb la responsable de comunicació d’Ajuda a l’Església Necessitada (ACN) Internacional, María Lozano.
El Mundial pot afavorir cap canvi?
Crec que el Mundial està ensenyant la situació de Qatar als mitjans. Però la decisió de fer la Copa del Món a Qatar es remunta al 2010 i és difícil, per a mi, creure l’interès genuí de la defensa de drets humans després que el món ha deixat passar 12 anys en silenci relatiu. Qualsevol cap de setmana és bo per recordar al món l’ètica dels patrocinadors de les samarretes dels equips de futbol. És paradoxal i no sé ben bé si s’hi estan barrejant motius polítics. Sempre és temps de parlar dels drets humans, però crec que cal reflexionar per a què, quan i com. La crítica d’Occident té una barreja d’interessos propis, d’oportunisme i de manca de comprensió de la cultura i de respecte, fins i tot, a la idiosincràsia de l’altre.
Com s’hauria d’actuar?
Tot el que critiquen no és nou o accidental, Qatar no canviarà en tres setmanes. Cal anar a poc a poc. Si la idea és, de debò, aconseguir un canvi, crec que això només es donarà pel diàleg i aquí veig més productiva la línia del papa Francesc, que està fent molts esforços per millorar les relacions amb les religions. Això porta confiança i pot ser la llavor per crear canvis.
Què podem dir del dret a la llibertat religiosa a Qatar?
Segons l’article 1 de la seva Constitució, la religió de Qatar és l’islam, i la llei islàmica és la font principal de la seva legislació. Tot i que tots els individus són iguals davant la llei, els qatarians no es poden convertir a una altra religió tan fàcilment. Aquells que abandonen l’islam ho fan corrent un gran risc i han d’amagar les noves creences religioses. S’arrisquen que les seves famílies i comunitats els marginin, a patir violència física si es descobreix que han abraçat una nova fe. La major part dels qatarians musulmans que es converteix al cristianisme ho fa a l’estranger i no torna mai més perquè temen per la seva seguretat.
El Codi Penal incorpora els càstigs tradicionals que prescriu la llei islàmica, llei que penalitza diferents delictes, entre ells, l’apostasia. Tot i que l’apostasia és un dels delictes que es castiguen amb pena de mort, Qatar no ha executat ningú per aquest delicte des del 1971.
Qatar és un país musulmà enormement conservador, amb restriccions i limitacions de la llibertat religiosa a nivell estatal i social. Els estrangers que pertanyen a religions no musulmanes, però, poden practicar el culte sense ingerències. Es tolera el culte dels membres de grups no registrats.
Quina presència tenen els cristians a Qatar?
Tots els ciutadans qatarians són musulmans, però representen només al voltant de 10% de la població que resideix al país; la resta són majoritàriament expatriats i treballadors convidats. Hi predomina el corrent wahabi de l’islam sunnita, però hi ha una minoria xiïta. La major part dels estrangers residents són musulmans (sunnites o xiïtes) i arriben a gairebé un 80% en total, però també hi ha un nombre considerable de cristians, hindús i budistes, en total, 18%.
Els cristians són el grup més gran, 13%. Les vuit confessions cristianes registrades tenen permès celebrar el culte col·lectivament en una zona proporcionada pel Govern als afores de Doha, en un terreny donat pel mateix emir. Abans que es concedís aquesta zona, els catòlics solien pregar i celebrar el culte en «capelles» improvisades en habitatges particulars i, en un cas, en un col·legi. L’Església catòlica local calcula que el nombre de catòlics pot arribar als 300.000.
De quina manera poden ser testimoni?
Pel seu gran nombre poden donar testimoni, tot i que molts d’ells hi van per feina i no tenen gaire influència al país. Però igual que a Bahrain i a altres llocs, ens donen un testimoni enorme a nosaltres a Occident. Viure en aquesta situació no és fàcil. Fa unes setmanes l’administrador apostòlic per al nord d’Aràbia ens parlava de la bellesa del ministeri que significa tractar amb cristians actius: “No hi ha necessitat de demanar-los que vinguin a missa, el nostre problema principal és la manca d’espai”, ens deia. Això dona satisfacció i alegria. L’Església és una Església viva, catòlica, que ens hauria d’enfortir la nostra pròpia fe. Fent-nos sortir de la letargia i de la comoditat. Allà res no és còmode, treballen molt durament, viuen en un context cultural, religiós i social totalment hostil, però tenen una fe viva.
Quina és la feina que desenvolupa ACN a la regió? Quines són les necessitats de l’Església?
Les estructures de l’Església, en comparació amb altres països, són relativament pobres, però hi ha solidaritat en l’Església, els pobres sovint són generosos en la forma en què poden. L’ajuda oficial és molt minsa o inexistent. Per aquesta raó destaca la importància de l’ajuda dels benefactors d’ACN durant molts anys. Un dels grans projectes d’ACN ha estat la construcció de la catedral de la Mare de Déu d’Aràbia, patrona del golf Aràbic, on van cristians de Bahrain, Kuwait, Qatar i l’Aràbia Saudita. ACN va donar suport en diferents fases d’aquest important projecte per als cristians de la península Aràbiga. També hem donat suport de formació religiosa i cursos de catequesi per als nens dels expatriats.
