Amb les lectures d’avui comença el temps d’Advent. Se’ns convida a preparar-nos per celebrar la primera vinguda del fill de l’Home parant atenció a la seva vinguda definitiva. L’evangelista ens parla de Noè i del diluvi. És bo recordar aquest text precisament ara que es parla tant de la crisi climàtica. El text del diluvi ens recorda que del capteniment dels humans en depèn la supervivència del món. Nosaltres som els únics responsables de les conseqüències de la crisi climàtica i no podem descarregar la responsabilitat en la natura, en Déu o en cap altra potència.
Sens dubte que les paraules que avui presenta Mateu deixarien en els deixebles un sentiment de crisi davant la incertesa del final anunciat, però l’evangelista no pretén descriure el final sinó exhortar-nos a una vigilància atenta i constant. No es pretén generar por sinó fer-nos prendre consciència de la importància d’estar desperts, i viure desperts vol dir viure esperançats.
Estar desperts demana viure el present al màxim, una cosa que ens costa molt perquè massa sovint vivim ancorats en el passat o ens refugiem en el futur, oblidant-nos que Déu és Presència. Només qui es troba del tot present pot estar en vetlla, pot esperar, pot obrir-se a la novetat que se’ns anuncia. Quan Déu ve a nosaltres és tota una aventura; cauen moltes certeses, rutines quotidianes i falses seguretats, però estem tan aferrats a les nostres «imatges» de Déu que ens costa percebre la novetat; esperem quelcom extraordinari i no advertim que Déu ve a nosaltres en la simplicitat del moment present. Déu ens desconcertarà sempre, com va desconcertar a la gent del temps de Jesús que esperaven un messies triomfal entrant per la porta gran i va entrar per la porta de servei.
L’advent ens ajuda a prendre consciència que Déu ve a cada instant, però sovint estem tan ocupats en les nostres cabòries, feines, projectes i distraccions de tota mena (com la gent en temps de Noè), que no sentim la seva veu. Ell està ara i aquí, trucant a la porta, però ens troba ocupats; no som a casa. Aquest és el drama de què ens parla l’evangeli. La casa és símbol d’interioritat. Necessitem estar a casa perquè Déu, quan vingui —sigui quan sigui— ens trobi desperts, amatents i sobretot confiats perquè la història del diluvi és una metàfora de la història de la salvació. En realitat, la història humana són 40 dies dins l’arca, envoltats del mal, però al final som salvats.
