Mentre es va acostant el naixement del Messies redemptor, invoquem aquella dona sense taca que el va infantar.

El seu Fill, vencedor del pecat, va preservar per endavant la qui havia de ser la seva mare, neta de tota culpa des de la seva Concepció. La serp antiga del Gènesi, instigadora de la caiguda, i que encara avui ataca la humanitat al taló, ha estat aixafada pel llinatge o Descendent d’aquella dona, i, per extensió, podríem dir que per ella mateixa.

D’aquí ve que les imatges de la Puríssima representen Maria trepitjant el cap de la serp amb el seu peu virginal. Es compleix del tot, allò que Déu va dir a la serp: “Posaré enemistat entre tu i la dona.”

 On hi ha Maria, el Diable és vençut i recula. Ella és l’única criatura humana contra la qual no ha pogut ni pot fer res aquest serpent envejós que prou voldria igualar-la en honor. “En això, Déu meu, he conegut que m’estimàveu: que l’enemic no pot cantar victòria contra mi.”

 En l’imaginari litúrgic Maria apareix com una torre inaccessible al drac. Vegeu aquest fragment de l’himne de Vespres (traducció de J. M. Bellpuig): “Torre on el drac no pot entrar, / estel amic dels naufragants: / tingueu-nos lluny de tot engany / i deu-nos guia amb vostra llum. // Foneu les boires de l’error, / tot enganyós escull lleveu, / obriu, als qui ara anem errants / enmig del tràngol, port segur.”

Els poetes també canten aquesta única persona exempta de mal. M. Costa i Llobera: “Per Reina dominau tot l’univers / amb dolça majestat consoladora, / només terrible a l’esperit pervers, / oh vencedora!”

I Mn. Pere Ribot en el sonet Maria Immaculada, fins i tot emprant, a la manera dels clàssics, el símil de tres divinitats infernals del paganisme: “I us oferim, oh Invicta, per trofeus, / la carn en agonia de les Fúries, / i amor de lluna plena a nostres peus.”

 Sant Jordi gloriós! Resulta que aquí és la Donzella la qui ha vençut el Drac, adversari nostre, i els deslliurats de perill som —almenys i en primer lloc— tots els cristians.