Els centres del Parc Sanitari Sant Joan de Déu tenen clar que, de la mateixa manera que han d’atendre els pacients en les seves necessitats físiques, psicològiques i socials, també ho han de fer en les espirituals. “Les persones no vivim biologies, sinó biografies”, li agrada remarcar a Antoni Boix, responsable del Servei d’Atenció Espiritual i Religiosa del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, i especialista en l’àrea de salut mental. “El diagnòstic d’una malaltia de salut mental té una repercussió molt important en les expectatives vitals de la persona“, comenta.
Quina és la importància de l’atenció espiritual i religiosa en moments de malaltia i mort?
La importància és molta depenent de la repercussió que la malaltia tingui en la vida de la persona. En clau d’acompanyament espiritual, cal dir que les persones no vivim biologies, sinó biografies. Malgrat que la ciència mèdica estigui molt centrada en la biologia, en realitat les persones el que viuen és la repercussió biogràfica de la malaltia. Per tant, segons com sigui aquesta repercussió es pot fer més necessari l’acompanyament espiritual i religiós, cosa que sol resultar òbvia en els processos de final de vida. Moltes vegades si la repercussió biogràfica és molt gran, la persona es pot trobar desorientada respecte de qui és i de quin és el sentit de la seva vida. Convé acompanyar aquestes situacions.
Quins elements, sovint soterrats, afloren en aquests moments?
N’hi ha uns de molt obvis, com la distinció clàssica entre l’ésser i el tenir o el fer. Els humans tendim a reconèixer-nos en allò que fem i tenim, mentre que la malaltia demana una reconnexió amb l’ésser profund, del qual vivim molt allunyats. Aquests són els primers elements que afloren. I després tot plegat pot adquirir matisos en relació amb el tema de la culpa i dels vincles. De fet, la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives va definir tres eixos de treball a partir dels quals aflora l’espiritualitat: un té a veure amb la relació amb nosaltres mateixos i la coherència amb la qual hem viscut d’acord amb els nostres valors i creences. Quan ha estat així el que emergeix és la pau. Per contra, quan no ha estat així ho fan el penediment i la culpa. El segon eix és la relació amb els altres, i aquí ens hi juguem l’experiència de l’amor. I en tercer lloc, hi ha l’eix transpersonal de la relació amb la transcendència. En aquest sentit, m’agrada trenar la noció de l’esperança amb la noció de la confiança bàsica en la vida, de creure que malgrat totes les dificultats viure val la pena. En clau cristiana, connecta amb la confiança que hi ha un Pare provinent que ens acull, accepta, estima i acompanya. Si no hi ha confiança bàsica en la vida, el que hi ha és com una gran sensació d’amenaça.
“M’agrada trenar la noció de l’esperança amb la noció de la confiança bàsica en la vida, de creure que malgrat totes les dificultats viure val la pena”
La XVIII Jornada del Servei d’Atenció Espiritual i Religiosa, celebrada el 10 de novembre, s’ha volgut centrar en la culpa. Quina incidència té la culpa en els processos de malaltia?
Sembla que la incidència de la culpa en la nostra vida és alta, perquè tenim certa facilitat per dubtar de nosaltres mateixos. Alhora, totes les decisions que prenem al llarg de la vida comporten renúncies i, fàcilment, poden ser causa de dolor. Tot això ens desperta por, inseguretat i un dubte que de vegades es torna culpable. Ens hem de donar molt afecte els uns als altres i ajudar-nos a conviure amb la nostra fal·libilitat i impotència tant quan emmalaltim, com quan acompanyem en la malaltia la gent que estimem. Per a la jornada de l’any que ve volem parlar del perdó. En la nostra societat secularitzada el sagrament de la reconciliació es troba en hores baixes, però la gent es continua sentint culpable i necessita ser acompanyada en processos de reconciliació.
Les nostres societats opulentes i individualistes, basades en el consum i l’èxit, estan preparades per afrontar la malaltia i la debilitat?
No ho estan. Com explica el filòsof sud-coreà Byung Chul Han, autor de La sociedad paliativa, ens hem quedat sense grans relats que puguin emmarcar l’experiència de patiment. Per tant, vivim un patiment al qual no sabem trobar sentit, cosa que el fa desesperant. Segons el psiquiatre existencialista Viktor Frankl, el patiment amb sentit es pot sostenir, mentre que el patiment sense explicació ens destrueix. A tot això cal sumar-hi que només se’ns orienta cap a la felicitat i se’ns protegeix de tot el que implica dificultat i frustració. Ens hi hem acomodat tant que hem perdut múscul per entomar els revolts de la vida i sense relats que ens preparin per quan aquestes corbes arribin.
“Només se’ns orienta cap a la felicitat i se’ns protegeix de tot el que implica dificultat i frustració”
L’augment dels malestar emocional és símptoma d’aquest poc múscul?
Sí. Tot aquest malestar emocional és un símptoma d’aquestes coses i d’algunes altres, perquè la qüestió que haguem perdut els grans relats ens ha portat també a un relativisme postmodern que pot resultar molt buit. Una cosa és que no hi hagi dogmes, i una altra, que no hi hagi res de veritable. Aleshores, ens quedem sense marcs de referència, fins i tot als quals enfrontar-nos. Des d’aquesta indeterminació ens costa molt connectar amb la nostra profunditat i autenticitat. Per tant, no només estem afeblits i sense múscul, sinó també molt desorientats.
