L’altre dia em va sorprendre gratament una escena que em va commoure. Passejava amb calma per la nostra ciutat (cada dia més em crida l’atenció la de persones que hi ha dormint al carrer, demanant a les portes dels comerços dels barris, sense comptar amb les que no ho fan però que no arriben a sostenir-se econòmicament).

En aquesta ocasió un senyor de mitjana edat es va apropar a una senyora que demanava a la porta d’un establiment. Li va donar unes monedes. Això no em va estranyar massa però sí que ho va fer el fet que s’hi va dirigir amb molta cura. Li va preguntar si volia un cafè amb llet. Ella va respondre amablement i amb un somriure que sí.

En dies com aquests que tenim els carrers plens de gent que corre amunt i avall cercant regals per als éssers estimats, sovint caiem en una situació de manca d’atenció i de cura del nostre entorn; bé, en el cas dels sensellar aquesta és la nostra actitud amb massa freqüència, en la majoria de casos.

Diu l’encíclica Fratelli tutti en el punt 224: “Avui no hi ha temps ni energies disponibles per a aturar-se a tractar be als altres, a dir, ‘permís’, ‘perdó’, ‘gràcies’. Però de vegades apareix el miracle d’una persona amable, que deixa de banda les seves ansietats i urgències per a posar l’atenció, per a regalar un somriure, per a dir una paraula que estimuli, per a possibilitar un espai d’escolta en mig de tanta indiferència.”

Doncs el meu desig en aquests dies és que entenguem i fem vida que només des d’aquesta mirada més fraternal al nostre entorn quotidià estarem possibilitant canvis reals que facin un mon més humà, probablement així podem fer Nadal cada dia.