Entrevistem el sotssecretari general del Sínode de la sinodalitat, el P. Luis Marín de San Martín, O.S.A. A punt d’encetar la fase continental el P. Marín explica què s’ha aconseguit fins ara i quina Església hauria de sortir d’aquest procés sinodal.

Quin balanç es pot fer del camí sinodal fins avui? Quines fites s’han aconseguit?

El procés sinodal s’orienta a la renovació, a la reforma de l’Església. Apunta a les arrels (és radical) i vol facilitar un triple objectiu: una experiència de Crist més profunda, més solidesa comunitària i un dinamisme evangelitzador fort. Tot això des de l’Evangeli i la Tradició de l’Església, escoltant l’Esperit Sant, que parla en el Poble de Déu com a creient, i tenint en compte les circumstàncies diverses de temps, lloc i cultura, perquè la Bona Notícia ve a un món concret, s’encarna en la història. Jo he resumit la sinodalitat en la frase “més Crist i més Església”.

És, per tant, un procés a llarg termini i a velocitats diferents. A nosaltres ens toca sembrar, facilitar i acompanyar. Sabent que som simples instruments i que és l’Esperit Sant qui actua. D’aquí brota una responsabilitat doble: la primera és la de no bloquejar l’acció de l’Esperit amb la nostra desídia, por, egoisme; la segona és la d’assumir tota la responsabilitat que comporta seguir Crist identificant-nos amb ell.

Estic molt agraït a tanta gent que s’hi ha implicat amb generositat i alegria, donant testimoni d’un amor enorme a l’Església. Junts anem avançant en el camí, en què ja hem tractat diversos aspectes:

  • Clarificar què és la sinodalitat. Al començament s’identificava només amb l’Assemblea del Sínode dels Bisbes, que és una expressió sinodal pròpia de l’episcopat, però que no l’exhaureix. La sinodalitat fa referència a tota l’Església i a tot el que és Església. És “caminar plegats”, “comunió en el camí”. En Crist Jesús i amb tots els germans i germanes.
  • Promoure la participació de tothom. És un procés des de baix, s’ha començat des de la base, des de les parròquies; inclusiu, no d’elits, sinó obert a tothom; participatiu al màxim, segons la vocació particular de cadascú; progressiu, com a procés que es va desenvolupant, sense acabar mai; fratern, que crea comunió dins l’Església, família de Déu.
  • Possibilitar un discerniment veritable, cercant sempre el bé de l’Església. Crec que això ha costat una mica, però n’anem aprenent. No es tracta d’un simple intercanvi d’opinions, ni de comentar el que a cada u li agradaria, ni d’atrinxerar-nos en defenses ideològiques. Es tracta de discernir què vol Déu de nosaltres en aquest moment i en aquestes circumstàncies. Per això resulta imprescindible la dimensió espiritual, de pregària.

És un procés de gran profunditat: s’allarga en el temps i es refereix a l’essència, a l’ésser. Per això cal obertura i disponibilitat. S’ha dit que és un kairós i estic d’acord. Es tracta d’una oportunitat de la gràcia, un temps de Déu.

En línies generals crec que el balanç és molt positiu. S’ha avançat molt. La llavor es troba en terra bona. L’Esperit, sens dubte, la farà germinar. I ja se’n poden veure els resultats.

En què consistirà la fase sinodal a partir d’ara?

Com ja he dit, és un procés que no s’acaba. Es tracta de continuar avançant, sense pressa però sense pausa, per aconseguir una Església veritablement sinodal: en comunió i participació, per a la missió. I que es mostri en l’ésser, l’actuar i l’estil de l’Església. Ara hem de desenvolupar dues línies, que no són alternatives sinó complementàries.

En l’etapa diocesana s’han redactat síntesis, en general molt cuidades, en què es recullen el que s’ha treballat en els diferents grups. Em refereixo a les síntesis de les parròquies, de les comunitats, de les diòcesis, dels instituts religiosos i, sobretot, a la de la Conferència Episcopal, redactada a partir de totes elles i que es va enviar a la Secretaria del Sínode. No ha de ser un punt d’arribada, sinó de partida. Ara es tracta de com continuar avançant amb aquest riquíssim material, com desenvolupar-lo. Sens dubte, ofereix molta llum per als plans i programes pastorals a tots els nivells.

Som a l’etapa continental. Dura fins al 31 de març i s’orienta a continuar el discerniment des de les particularitats específiques de cada continent, per enriquir l’Església universal. El material de treball és el Document per a l’Etapa Continental (DEC), publicat per la Secretaria General del Sínode a partir de les síntesis rebudes d’arreu del món. Aquesta etapa l’organitza la respectiva Unió Internacional de Conferències Episcopals (en el cas europeu el Consell de les Conferències Episcopals d’Europa). Tanmateix, hi pot i hi ha de participar tot el poble de Déu. Animo a tothom a llegir i treballar el DEC en un clima de pregària i que es responguin tres preguntes: quines intuïcions i experiències semblen noves o il·luminadores per a l’Església d’Europa; quines divergències surten des de la perspectiva europea i, en conseqüència, quines són les qüestions i interrogants que s’haurien d’abordar i considerar en les fases properes; quines són les prioritats, els temes recurrents i les crides a l’acció que han de ser discutits per tothom durant la primera sessió de l’Assemblea sinodal l’octubre del 2023. Cada diòcesi (o cada grup) pot enviar el resultat a l’equip sinodal de la Conferència Episcopal.

Quins són els desafiaments i les dificultats en aquest procés?

Més que dificultats m’estimo més parlar de desafiaments. Té un sentit més dinàmic. Desafiar implica, segons una de les accepcions recollides al diccionari, enfrontar-se a les dificultats amb decisió. Es tracta d’això.

Des de la meva experiència en aquest procés, crec que el desafiament principal és el d’obrir-nos a l’acció de l’Esperit, deixar-nos guiar per ell, no pels nostres criteris o agents. Això implica assumir riscos, sortir de les nostres comoditats, sacsejar-nos moltes rutines. Només així serem vius i trabsmetrem vida. Alguns reptes que hem d’abordar amb urgència són els següents:

Recuperar la vivència comunitària. L’Església és família de Déu que viu l’amor com a únic manament. Cal posar fi a la polarització dins l’Església, l’agressivitat, els insults, la manca de respecte. Això és un escàndol. L’altre, encara que pensi diferent, no és el meu enemic, sinó el meu germà. Altrament no he entès res de l’Evangeli. També cal aclarir més i interar millor la unitat i la pluralitat.

Aprofundir en la dimensió espiritual. Ja m’hi he referit. No podem reduir el cristianisme a ideologia, ni a simple activitat. És coneixement experiencial, participació en Crist. Ara bé, vivim personalment i com a comunitat l’experiència del Ressuscitat? Això és essencial.

Assumir com a criteri el servei, no el poder. El clericalisme, amb les seves manifestacions de carrerisme, ànsia per sobresortir i afany de domini, és una veritable xacra. I pot aparèixer també en els laics o en els religiosos. No es tracta de crear elits, de lluitar pel poder ni de buscar la manera de perpetuar-s’hi. Venim a l’Església a servir. I l’autoritat només s’entén d’aquesta manera.

Potenciar la corresponsabilitat i la participació. És un gran repte. La vocació fonamental és a la fe cristiana i, per tant, el Baptisme és el sagrament bàsic perquè ens incorpora a Crisr i la seva Església. Tots estem en el mateix pla, al mateix nivell. Després cadascú escolta la crida personal de Crist a seguir-lo segons una vocació específica (laical, sacerdotal, vida consagrada…) i hi ha de respondre totalment, al màxim. Un gran repte el tenim encara en la responsabilitat dels laics en general i de les dones en particular.

Incloure els qui són als marges i les perifèries. El Papa parla d’una Església en sortida i d’una Església samaritana. Sovint tenim dificultat per escoltar i acollir els que se senten exclosos. No sabem com arribar-hi. I no n’hi ha prou amb un acte puntual, sinó que ha de ser una actitud estable. L’Església Mare de misericòrdia i nosaltres, cristians, som la seva expressió concreta.

Desenvolupar molt més la dimensió comuna evangelitzadora. El cristianisme va conèixer una expansió impressionant durant els primers segles. Avui hem de recuperar aquest impuls. Prou de lamentar-nos contínuament de com de malament està el món. Nosaltres som la resposta de Déu, som Crist perquè hi estem units i ens hi identifiquem. O no és així? Per això l’actitud i l’acció rauen en el testimoni i no en la trinxera, en la implicació i no en la bombolla. Som Bona Notícia, som Evangeli.

Com hauria de sortir l’Església d’aquest sínode?

Renovada, sens dubte. Sant Joan XXIII ja deia que l’Església no és cap museu d’arqueologia sinó un jardí florit de vida. Jo somio i aposto per una Església coherent, unida a Crist; una Església creïble, perquè transmet el que viu; una Església valenta, que no es deixa lligar pel que és políticament correcte ni per les modes; una Església misericordiosa, que és família, en la qual ens estimem i ens ajudem; una Església alegre, joiosa, en la qual dona gust ser-hi i participar-hi; una Església creativa, que parla el llenguatge de la gent i sap transmetre l’Evangeli al món d’avui; una Església unida en la sola fe però, alhora, plural, on és riquesa la varietat de cultures, vocacions, sensibilitats i personalitats; una Església d’enorme dinamisme, que va a totes les perifèries existencials i que porta la creu de Crist a qualsevol lloc de foscor.

Aquesta és la tasca. Ara bé, ni jo ni ningú no la podem fer sols. Necessitem tots els germans i germanes, que, com nosaltres, estimen Crist i l’Església amb totes les forces. Veritablement caminem plegats des de ,la fe, en esperança, units per la caritat. I d’això en donem testimoni en el nostre temps i la nostra història. Això és el Sínode. Crec que el repte mereix la pena. A mi, personalment, m’entusiasma. O procuro implicar-m’hi amb totes les forces, amb tot el que soc. Certament poc i fràgil. Però l’Esperit pot fer obres grans amb instruments insuficients. Que ell em concedeixi sempre humilitat i amor.

L’àgora de l’Església a Catalunya només és possible si hi ets tu. Fes-te de la comunitat "Catalunya Cristiana"!