Amb Déu es té —es pot arribar a tenir— un nivell d’intimitat que no és humana. L’estiu passat em vaig dedicar a llegir Incerta Glòria, de Joan Sales i d’entre cada reflexió sobre Déu i la fe que l’autor filtrava a través dels personatges, n’hi vaig trobar una que encara avui em torna durant la pregària: “Un no resa el que vol, sinó el que pot”. Em va atrapar perquè em va ferir l’ego. “Jo ho puc resar tot, la meva pregària és bona i procuro no amagar res perquè seria inútil”, vaig pensar. Però precisament aquesta reacció validava la cita de Sales. Hi ha una part de la pregària que no depèn del que aquell dia tries o no tries posar sobre la taula perquè sovint el cap no hi pot tant, no hi arriba. És en aquesta confiança en Déu, en la confiança d’abandonar-t’hi fins i tot quan humanament encara no has estat capaç d’arribar al fons de la cosa, que rau la veritable intimitat amb Déu.
És en aquesta confiança en Déu, en la confiança d’abandonar-t’hi fins i tot quan humanament encara no has estat capaç d’arribar al fons de la cosa, que rau la veritable intimitat amb Déu
“Alguna cosa ha de canviar, però no sé què és”, “estic cansada i no sé per què”, “això, que abans em satisfeia, ja no em satisfà”, “per alguna cosa que no entenc, m’he volgut equivocar sabent que ho feia”. La diferència entre explicar-li això a un col·lega fent una cervesa i resar-ho és que Déu ja ho sap i ja ho entén abans que el teu cap hagi trobat la clau per donar-li forma i “només” demana temps i constància perquè, amb la seva ajuda, siguis capaç de donar-li, és a dir, d’arribar al fons i d’entendre’t com Ell t’entén. Ho deia el Sant Pare en un tuit l’octubre passat: la pregària i el coneixement propi ens capaciten per crèixer en llibertat. Per escollir lliurement, perquè les tries vitals no estiguin viciades d’arrel, cal tenir tantes cartes al tauler com sigui possible. Les cartes les baralleu tu i Déu en la intimitat i la confiança de la pregària: en pregar el que pots fins que puguis pregar el que abans no podies, volent pregar-ho sempre tot.
Quan d’adolescent vaig començar a anar a la Comunitat de Taizé als estius, m’obsessionava la idea de poder-me endur aquella relació personal amb Déu a casa. De fer tres pregàries cantades al dia i un matí sencer d’estudi bíblic en treia la sensació de tenir-lo present en tot, de sosteniment, de disposició per posar l’amor que sents rebre d’Ell en tot el que t’ocupa, tota l’estona. El do ordinary things with extraordinary love de la Mare Teresa de Calcuta es convertia gairebé en un automatisme gràcies a la benzina de la pregària i jo volia trobar la manera de viure sempre així sense ser a Taizé. En parlava sovint amb els monjos de la comunitat i tots, per separat, sempre em deien el mateix: has de ser constant en l’oració i confiar que Déu hi faci la resta. Quan arribava a casa, sense la rutina que la comunitat oferia, no era capaç de fer-ho. Pensava que un any més havia tirat tota la feina a l’aigüera perquè encara no havia constatat que, sovint, la fe treballa en els records. En voler aquella proximitat amb Déu, en voler tornar a la intimitat que ja havia experimentat, en desitjar aquell estat de l’oració en què semblava que Ell mateix m’estirava els pensaments del cap i havia el punt de partida, el motoret per sortir-ho a buscar de nou.
Quan d’adolescent vaig començar a anar a la Comunitat de Taizé als estius, m’obsessionava la idea de poder-me endur aquella relació personal amb Déu a casa
Encara avui, cada vegada que em sembla que la meva fe és un decorat, una etiqueta o una disfressa he de tornar a la casella de sortida, on som Ell i jo tot sols intentant posar les cartes sobre la taula. En el fons, la perspectiva i el temps m’han fet entendre que no és cap casella de sortida, és La Casella. És el nucli on ha d’orbitar la resta i funciona com un sol: si crema i escalfa, es projecta en tot allò que l’envolta. Si tinc una bona intimitat amb Déu, una de conscient i constant, tot el que de vegades em sembla una disfressa o la reiteració d’unes idees que em fan soroll de buit, tornen a prendre sentit. De les coses petites i ordinàries en puc fer coses grans, dels errors, experiència i de tot allò que encara no puc pregar, llibertat.
